Més de 150 films estudiats. THE END

Haver tingut el privilegi de compartir amb vosaltres més de 150 films des del 2004 ha tingut com a consecuència el fet d'haver aprés molt sobre cinema i per tant augmentar els meus coneixements sobre la matèria. 

Ja ho diuen que el professor aprén dels seus alumnes. I en aquest cas em vaig amb la motxil·la carregada de totes les converses sobre cinema que hem tingut al llarg d'aquests 13 anys. 

No sense un sentiment de tristessa m'acomiado del curs i dels meus alumnes i espero que per a vosaltres hagi estat almenys la meïtat d'interessant que per a mi. Una abraçada ben torta i ens veurem aviat.

Julio Lamaña

NUEVE CARTAS A BERTA

Director: Basilio Martin Patino; Actors: Emilio Gutiérrez Caba, Elsa Baeza, Antonio Casas, Mary Carrillo. Any: 1966. Nacionalitat: Espanya
Lorenzo (Emilio Gutiérrez Caba) és un noi que viu en Salamanca, està en segon curs de la carrera de dret i ha estat un temps en Londres, allà ha conegut a Berta, una noia a la que estima; a la tornada li escriu nou cartes.
En elles repassa la vida quotidiana en la ciutat de províncies, el seu malestar existencial, la relació no gaire fluida amb els pares, les tímides sortides amb Mary Tere (Elsa Baeza), una noia de la ciutat, la visita d’un amic francès i la seva novia russa i una escapada a un poble de muntanya on visita al seu oncle capellà.
El retorn és més del mateix, els passejos pel carrer gran i la plaça, els consells del pare, un temps que sembla detingut.

YOJIMBO

Direcció: Akira Kurosawa, Protagonistes: Toshirō Mifune, Tatsuya Nakadai, Yōko Tsukasa, Isuzu Yamada, Direcció artística: Yoshirô Muraki; Producció: Akira Kurosawa; Disseny de producció: Yoshirō Muraki; Guió: Ryuzo Kikushima, Akira Kurosawa; Música: Masaru Satō; Fotografia: Kazuo Miyagawa; Muntatge Akira Kurosawa; Productora Tōhō

Data d'estrena 1961

Durada: 110 minuts

Japó, Segle XIX. Un samurai errant s'atura en un poble terroritzat per dos clans rivals. Unint-se de manera successiva a l'un i a l'altre, precipitarà la seva caiguda i salvarà els vilatans del seu jou.

VIVRE SA VIE

Fitxa tècnica

Direcció:  Jean-Luc Godard

Interpretació:  Anna Karina, Saddy Rebbot, André S. Labarthe, Guylaine Schlumerger, Gérard Hoffman, Monique Messine, Paul Pavel, Dimitri Dineff

Producció:  França

Any:  1962

Idioma original:  francès

Versió:  VOSC

Durada:  80'

"Vivre sa vie" explica l'evolució d'una jove parisina que acaba exercint la prostitució d'una forma natural, sense cap dramatisme, simplement impulsada per l'estil de vida que imposa la societat dels diners.

El film es desplega en dotze parts o quadres a la manera d’estampes, i oscil·la entre l’enquesta social sobre el món de les prostitutes, l’anàlisi psicològica del caracter femení, els apunts sobre la vida quotidiana a París el 1962 i el retrat, a la manera d’homenatge, de la dona de l’artista (en aquell temps, Anna Karina estava casada amb Godard).

L’estructura es va revelant com una espècie de collage que experimenta amb diversos canvis d’estil i de to: escenes llargues sense so s’alternen amb converses llargues; Godard enfoca l’esquena dels protagonistes que obren el film, i més tard situa una càmera fixa sobre una de les persones que manté una conversa… “Vivre sa vie ens arrossega constantment cap als límits de l’abstracció i després cap als límits d’allò concret i, sens dubte, és aquest balanceig el que suscita l’emoció. Els millors films donen la sensació d’obrir portes que reinicien el cinema. Vivre sa vie és una d’aquestes portes” (François Truffaut).

ANALYSE

Por Susan Sontag

MIDNIGHT COWBOY

Direcció: John Schlesinger

Protagonistes  

Dustin Hoffman

Jon Voight

Sylvia Miles

Brenda Vaccaro

Bob Balaban

Producció: Jerome Hellman

Guió: Waldo Salt a partir de l'obra de James Leo Herlihy

Música:                John Barry

Fotografia: Adam Holender

Muntatge: Hugh A. Robertson

Joe Buck, un jove texà,  Deixa la seva nadiua Texas per establir-se a Nova York amb la finalitat d'assolir una carrera com a Gigolo. Però la seva decepció és ràpida i es troba curt de diners. En un bar, troba Ratso Rizzo, un frustrat perdut, drogat i potser malalt de tuberculosi, que comença per estafar-lo amb la promesa de trobar clients rics.^[2]

La descripció dels ambients més llòbrecs i circumstàncies marginals aconsegueixen estremir a l'espectador gràcies a la direcció de John Schlesinger, que aconsegueix commovedores actuacions de Jon Voight i Dustin Hoffman en les quals els seus personatges comparteixen una instintiva amistat de resistència i un recorregut emocional fins al final de la cinta.

ARREBATO

Direcció:  Iván Zulueta

Interpretació:  Eusebio Poncela, Cecilia Roth, Will More, Marta Fernández-Muro, Carmen Giralt, Helena Fernán-Gómez, Antonio Gasset

Producció:  Espanya

Any:  1979

Idioma original:  castellà

Versió:  VE

Durada:  110'

Un dia arriba a les mans d’un director de cinema un film en super-8. La coneixença del seu autor el portarà a descobrir un món on la relació cinema-cineasta adquireix proporcions impensables.

Autèntic mite contemporani, Arrebato va obrir al cinema espanyol una nova porta que ningú no va saber/poder aprofitar. El film va connectar a la perfecció amb molts joves dels anys setanta, amenaçats pels fantasmes de la crisi, l’atur i el desencís i que veien com a única sortida a tot això la droga i la nostàlgia.

"EL CINE UNDERGROUND Y PSICODÉLICO"

EL ÚLTIMO CABALLO

El último caballo.- 1950.- Durada: 74 min. España

Director: Edgar Neville; Guió: Edgar Neville; Música: José Muñoz Molleda; Fotografía: César Fraile (B&W)

Repartiment: Fernando Fernán Gómez,  Conchita Montes,  José Luis Ozores,  Julia Caba Alba, Mary Lamar,  Julia Lajos,  Fernando Aguirre,  Manuel Arbó,  Manuel Aguilera, Rafael Bardem,  Antonio Ozores

Després d'acabar la mili al cos de cavalleria, Fernando decideix comprar a Bucèfal, el cavall que ha estat el seu company durant aquest temps i torna a Madrid amb l'animal. Però la ciutat s'ha transformat tant que ni tan sols troba una quadra ni té temps per atendre'l. Així les coses, haurà de buscar alguna solució.

Joyas desconocidas
Edgar Neville
"Discurso de la edad de oro"
Més

NOCHE DE CIRCO

Títol original: Gycklarnas afton. 1953 Durada: 93 min. Suecia

Director; Ingmar Bergman. Guió: Ingmar Bergman. Música: Karl-Birger Blomdahl. Fotografia:Hilding Bladh, Sven Nykvist (B&W)

Repartiment:Åke Grönberg,  Harriet Andersson,  Hasse Ekman,  Gudrun Brost,  Anders Ek, Annika Tretow,  Erik Strandmark,  Gunnar Björnstrand,  Curt Löwgren

Sinopsis

Albert, el propietari d'un circ, abandona la seva família per lliurar-se a Anne, una orgullosa i apassionada amazona que manté relacions esporàdiques amb un jove i neuròtic actor. Però el circ és un desastre i Albert i la seva companya es veuen obligats a pidolar per sobreviure.

Noche de circo en Ojo al cine

Infravalorado film

CENIZAS Y DIAMANTES

Títol original: Popiól I Diament. 1958

Durada: 98 min. Pais: Polonia. Director: Andrzej Wajda. Guió: Andrzej Wajda, Jerzy Andrzejewski

Música: Filip Nowak. Fotografia: Jerzy Wojcik (B&W) Repartiment: Zbigniew Cybulski, Ewa Krzyzanowska, Adam Pawlikowski, Bogumil Kobiela

Sinopsis

A Polònia, conclosa la Segona Guerra Mundial, La situació oolítica i socials és caòtica. L'idealisme cedeis el pas a diverses formes d'anarquia i extremisme. El protagonista, un Jove que milita en un partir ultranacionalista, rep l'encàrrec d'assassinar un comunista Important

'Cenizas y diamantes', la obra maestra de Andrzej Wajda

LA LEY DEL SILENCIO

La llei del silenci (títol original en anglès: On the Waterfront)^[1] és una pel·lícula dirigida per Elia Kazan l'any 1954. Va rebre 8 Oscars: a la millor pel·lícula, director, actor (Marlon Brando), actriu secundària (Eva Marie Saint), guió, fotografia, direcció artística i muntatge.

Kazan sembla justificar-se per la seva denúncia de companys davant del Comitè d'Activitats Antiamericanes -la caça de bruixes promoguda pel senador Joseph McCarthy- amb aquest esplèndid i oscaritzat drama sobre la delació. De fet, els sindicats portuaris que en l'època estaven controlats pels obrers d'esquerres apareixen en la pel·lícula sota el comandament de mafiosos, en una translació gens casual ni innocent. Davant de la por de tots els altres obrers, la figura del delator, Terry Malloy (Marlon Brando), lluny d'aparèixer com un ésser menyspreable s'eleva a nivells heroics.

De R. Gubern
Un anàlisi marxista

EUROPA 51

Irene (interpretat per Ingrid Bergman) i George Girard (interpretat per Alexander Knox) formen una parella benestant que viu en la Roma de postguerra. En el transcurs d'un sopar, el seu fill, Michele, no para de voler atreure l'atenció de la seva mare, però Irene es mostra molt més atenta respecte als seus hostes. Michele intenta llavors suïcidar-se llançant-se pel forat de l'escala, i es trenca el maluc.

A l'hospital, Irene promet no deixar més Michele i estar més atenta, però aquest mor poc després a causa d'un coàgul sanguini. Irene queda clavada al llit durant 10 dies, abans de recórrer a l'ajuda d'Andrea Casatti (interpretat per Ettore Giannini) per tal d'ajudar-la a superar el seu dolor. Andrea és comunista. La fa visitar els barris més pobres de Roma i la porta a donar del seu temps i dels seus diners per tal de socórrer les persones que hi viuen. Aboca diners en un noi pel seu tractament mèdic, ajuda una mare de sis fills a trobar una feina en una fàbrica (on té una experiència que la trastorna quan reemplaça per a una jornada aquesta dona), s'ocupa d'una dona a punt de morir de la tuberculosi.

Com que ajuda aquestes persones, passa menys temps a casa seva. El seu marit arriba a la conclusió que té una relació amb Andrea, cosa que el porta a deixar-la. D'altra banda, és detinguda per la policia per haver ajudat un noi que havia comès un robatori i havia fugit (ella li havia aconsellat lliurar-se).

Mentre es troba a presó, el seu marit i les autoritats decideixen ingressar-la en un hospital psiquiàtric.

Europa 51

EL ARPA BIRMANA

L'arpa birmana (ビ ル マ の 竪琴, Biruma no tategoto) és una pel·lícula japonesa en blanc i negre de 1956, dirigida per Kon Ichikawa. Està basada en la novel·la juvenil homònima, de l'escriptor japonès Michio Takeyama. És la primera pel·lícula de Ichikawa que es va veure fora del seu país natal, i és "una de les primeres pel·lícules a retratar els efectes de la Segona Guerra Mundial des del punt de vista de l'exèrcit japonès." La pel·lícula va estar nominada per al Premi Óscar de 1957, en la categoria Millor Pel·lícula en llengua estrangera, que havia estat creada en aquesta entrega.

El 1985, Ichikawa va refer la pel·lícula a color, amb actors diferentes.

El ejército que canta

SHADOWS

EUA.- 1959. 87 minuts. Direcció: John Cassavetes,  Protagonistes: Ben Carruthers, Lelia Goldoni, Hugh Hurd. Producció: Maurice McEndree,  Nikos Papatakis i Seymour Cassel.  Guió:  John Cassavetes. Música: Shafi Hadi i Charles Mingus.  Fotografia: Erich Kollmar. Muntatge: John Cassavetes i Maurice McEndree

La pel·lícula comença en un bar, on nois intenten conèixer noies per la nit. Hugh, de caràcter una mica difícil i sensible sobre la seva identitat afro-americana, necessita diners que demana al seu germà Benny més mestís, jove rebel, que intenta tocar la trompeta, però erra de bar en bar pels carrers de Greenwich Village i de Broadway, a final dels anys cinquanta, amb els seus amics Dennis i Tom, tot acceptant compromisos amb el seu art per viure. Empès per l’empresari Rupert, Hugh intenta fer carrera com a cantant de jazz. Pel que fa a seva germana Lelia, una mica més blanca que els seus dos germans afro-americans, vol ser escriptor. Comparteixen el mateix petit pis

John Cassavetes

John Cassavetes 2

TODOS VÓS SODES CAPITÁNS

Todos vós sodes capitáns. 2010. 79 min Director i guió: Óliver LaxeFotografía

Inés Thomsen: Repartiment, Shakib Ben Omar, Nabil Dourgal, Mohamed Bablouh, Said Targhzaou, Asharaf Dourgal, Mohamed Selushi, Redouan Negadi, Youssef Boughari, Bilal Belcheikh

Presentada en el Festival de Cannes en la secció Quinzena de Realitzadors, "Todos vós sodes capitáns", del gallec Óliver Laxe, és un assaig visual a mig camí entre el documental i la ficció, que al mateix temps que retrata el Magreb relata la història de Óliver, un professor que proposa a un grup de nens rodar una pel·lícula a Tánger.

Premios

2010: Festival de Cannes: FIPRESCI (Sección "Director's Fortnight")

2010: Festival de Mar del Plata: Selección oficial largometrajes a concurso

2010: Festival de Gijón: Premio del Jurado Joven - Mejor película (ex aequo)

CINE MALDITO

BLOGS&DOCS

LA TIERRA Y LA SOMBRA

La tierra y la sombra. 2015. Colombia. 97 min.
Director i guió: César Augusto Acevedo. Forofrafía: Mateo Guzman. Repartiment: José Felipe Cárdenas, Haimer Leal, Edison Raigosa, Hilda Ruiz, Marleyda Soto

Alfonso és un vell camperol que retorna després de 17 anys a la llar que va abandonar a causa de que el seu únic fill pateix una greu malaltia. En arribar a la regió descobreix que tot el que alguna vegada va conèixer ja no existeix i que la seva família està a punt de ser desplaçada per una amenaça invisible que recorre els vasts laberints de la canya de sucre omplint-ho tot amb signes de destrucció i mort. Davant aquest difícil panorama, Alfonso farà tot el possible per apropar-se a ells abans que sigui massa tard i lluités per salvar el poc que queda del seu passat, encara que això impliqui sacrificar tota empremta de la seva existència.

Comentario

Millor seria que l’home no fos.

L’estel que s’enlaira,
El cavall que fuig,
Els ocells que no es veuen.

Tot fuig de la terra de l’ombra,
de la terra que mata,
de la terra que es mor.

La terra de la canya de sucre,
terra sense esperança
on de treball, cendra i pols es mor.

I si l’home cregués en un Déu,
infinitament benvolent, infinitament poderós,
preguntaria:

Perquè ho permets això?
Millor seria que l’home no fos.


Les escenes llargues, lentes, les cares dels homes cansats, desconcertats pel que viuen, l’absència de música, només els ocells no vistos (imaginats?) i el ronc de la mort del fill que se’n va. El record del que era i la consciència del present, el dolor de la mare, la dona que plora i el nen que entén. Tot plegat i més, configura una extraordinària, expressiva i colpidora pel•lícula, on les imatges parlen per si mateixes, i que no deixa indiferent.

Ramon