EUA.- 1959. 87 minuts. Direcció: John Cassavetes,
Protagonistes: Ben Carruthers, Lelia Goldoni, Hugh Hurd. Producció: Maurice
McEndree, Nikos Papatakis i Seymour
Cassel. Guió: John Cassavetes. Música: Shafi Hadi i Charles
Mingus. Fotografia: Erich Kollmar. Muntatge:
John Cassavetes i Maurice McEndree
La
pel·lícula comença en un bar, on nois intenten conèixer noies per la nit. Hugh,
de caràcter una mica difícil i sensible sobre la seva identitat afro-americana,
necessita diners que demana al seu germà Benny més mestís, jove rebel, que
intenta tocar la trompeta, però erra de bar en bar pels carrers de Greenwich
Village i
de Broadway, a final dels anys cinquanta, amb els seus amics Dennis i
Tom, tot acceptant compromisos amb el seu art per viure. Empès per l’empresari
Rupert, Hugh intenta fer carrera com a cantant de jazz. Pel que fa a seva
germana Lelia, una mica més blanca que els seus dos germans afro-americans, vol
ser escriptor. Comparteixen el mateix petit pis
1 comentario:
Considerada per molts crítics com una pel•lícula clau del cinema independent americà, Shadows és vista com un experiment trencador dels valors dominants, els valors de Hollywood, que entenien el cinema com una industria enfocada al consum majoritari i conforme als valors conservadors del moment (eren temps de la caça de bruixes i del codi Hays...). Representa una visió del setè art independent i innovadora.
Sorprèn, com també va sorprendre molt poc després “A bout de soufle” (Goddard, 1960), la seva llibertat de càmera: rodatge sense platós, escenaris naturals (NY, clubs de jazz, Central Park, MOMA, interiors de cases...), l’abundància de tràvelings, els plans i contraplans...
Crida també l’atenció el protagonisme multiracial dels personatges que són de perfil molt ben definit encara que no explicat. Tres germans són els protagonistes principals:
El germà gran, negra, sent el pes de la seva negritud, i malda, amb l’ajuda del seu mànager (un bon home extravertit), per aconseguir contractes dignes i poder demostrar el seu art com a cantant. Adora la seva germana i estima al seu germà petit a qui dóna suport econòmic.
La germana, que inversemblantment sembla més blanca que negra, és una jove coqueta i mimada que festeja amb tres homes en el curt temps de la narració cinematogràfica: un blanc intel•lectual maduret que l’incita a escriure una novel•la sense ella tenir condicions; el rival, un jove blanc WASP benestant però superficial, li pren la xicota tot recalcant que l’anterior pretendent és poc romàntic, entra en conflicte amb la realitat de la negritud i suposats valors familiars; i, finalment, un educat i galant jove negra amb qui accedeix a sortir amb un clar menysteniment i a contracor.
I el germà petit, trompetista de talent dubtós, despectiu amb el bebop (curiosament la música de Shadows és de Charles Mingus), és un ser retret i socialment inadaptat, que vagareja amb dos col•legues més: van de bars, beuen, intenten lligar i acaben barallant-se amb uns rivals noctàmbuls. Són personatges perdedors. Eren uns temps en que ja hi havia una contestació significativa dels valors de la societat conservadora i anticomunista americana (el moviment beat n’era una expressió).
Shadows destaca també pel seu poc argument: el desenllaç és el no desenllaç, encara que el germà petit, després de rebre una pallissa brutal, reflexiona que amb la vida que porta no va enlloc, que ja ha après la lliçó.
La pel•lícula, rodada inicialment en 16 mm., es presenta en unes 4 o 5 seccions, com si d’actes teatrals ben separats es tractés. Els actors parlen com es parla a la vida real: atropelladament, interrompent-se, amb paraules més murmurades que pronunciades...
En definitiva: Shadows transmet una alenada d’aire fresc enfront del cinema convencional que es feia i també del cinema que se segueix fent.
Ramon
Publicar un comentario