Alfonso
és un vell camperol que retorna després de 17 anys a la llar
que va abandonar a causa de que el seu únic fill pateix una greu
malaltia. En arribar a la regió descobreix que tot el que alguna
vegada va conèixer ja no existeix i que la seva família està a
punt de ser desplaçada per una amenaça invisible que recorre
els vasts laberints de la canya de sucre omplint-ho tot amb
signes de destrucció i mort. Davant aquest difícil panorama,
Alfonso farà tot el possible per apropar-se a ells abans que
sigui massa tard i lluités per salvar el poc que queda del seu
passat, encara que això impliqui sacrificar tota empremta de la
seva existència.
L’estel que s’enlaira, El cavall que fuig, Els ocells que no es veuen.
Tot fuig de la terra de l’ombra, de la terra que mata, de la terra que es mor.
La terra de la canya de sucre, terra sense esperança on de treball, cendra i pols es mor.
I si l’home cregués en un Déu, infinitament benvolent, infinitament poderós, preguntaria:
Perquè ho permets això? Millor seria que l’home no fos.
Les
escenes llargues, lentes, les cares dels homes cansats, desconcertats
pel que viuen, l’absència de música, només els ocells no vistos
(imaginats?) i el ronc de la mort del fill que se’n va. El record del
que era i la consciència del present, el dolor de la mare, la dona que
plora i el nen que entén. Tot plegat i més, configura una
extraordinària, expressiva i colpidora pel•lícula, on les imatges parlen
per si mateixes, i que no deixa indiferent.
L’estel que s’enlaira, El cavall que fuig, Els ocells que no es veuen.
Tot fuig de la terra de l’ombra, de la terra que mata, de la terra que es mor.
La terra de la canya de sucre, terra sense esperança on de treball, cendra i pols es mor.
I si l’home cregués en un Déu, infinitament benvolent, infinitament poderós, preguntaria:
Perquè ho permets això? Millor seria que l’home no fos.
Les escenes llargues, lentes, les cares dels homes cansats, desconcertats pel que viuen, l’absència de música, només els ocells no vistos (imaginats?) i el ronc de la mort del fill que se’n va. El record del que era i la consciència del present, el dolor de la mare, la dona que plora i el nen que entén. Tot plegat i més, configura una extraordinària, expressiva i colpidora pel•lícula, on les imatges parlen per si mateixes, i que no deixa indiferent.
1 comentario:
Millor seria que l’home no fos.
L’estel que s’enlaira,
El cavall que fuig,
Els ocells que no es veuen.
Tot fuig de la terra de l’ombra,
de la terra que mata,
de la terra que es mor.
La terra de la canya de sucre,
terra sense esperança
on de treball, cendra i pols es mor.
I si l’home cregués en un Déu,
infinitament benvolent, infinitament poderós,
preguntaria:
Perquè ho permets això?
Millor seria que l’home no fos.
Les escenes llargues, lentes, les cares dels homes cansats, desconcertats pel que viuen, l’absència de música, només els ocells no vistos (imaginats?) i el ronc de la mort del fill que se’n va. El record del que era i la consciència del present, el dolor de la mare, la dona que plora i el nen que entén. Tot plegat i més, configura una extraordinària, expressiva i colpidora pel•lícula, on les imatges parlen per si mateixes, i que no deixa indiferent.
Ramon
Publicar un comentario