domingo, noviembre 13, 2016

LA TIERRA Y LA SOMBRA

La tierra y la sombra. 2015. Colombia. 97 min.
Director i guió: César Augusto Acevedo. Forofrafía: Mateo Guzman. Repartiment: José Felipe CárdenasHaimer LealEdison RaigosaHilda RuizMarleyda Soto

Alfonso és un vell camperol que retorna després de 17 anys a la llar que va abandonar a causa de que el seu únic fill pateix una greu malaltia. En arribar a la regió descobreix que tot el que alguna vegada va conèixer ja no existeix i que la seva família està a punt de ser desplaçada per una amenaça invisible que recorre els vasts laberints de la canya de sucre omplint-ho tot amb signes de destrucció i mort. Davant aquest difícil panorama, Alfonso farà tot el possible per apropar-se a ells abans que sigui massa tard i lluités per salvar el poc que queda del seu passat, encara que això impliqui sacrificar tota empremta de la seva existència.
Comentario


Millor seria que l’home no fos.

L’estel que s’enlaira,
El cavall que fuig,
Els ocells que no es veuen.

Tot fuig de la terra de l’ombra,
de la terra que mata,
de la terra que es mor.

La terra de la canya de sucre,
terra sense esperança
on de treball, cendra i pols es mor.

I si l’home cregués en un Déu,
infinitament benvolent, infinitament poderós,
preguntaria:

Perquè ho permets això?
Millor seria que l’home no fos.


Les escenes llargues, lentes, les cares dels homes cansats, desconcertats pel que viuen, l’absència de música, només els ocells no vistos (imaginats?) i el ronc de la mort del fill que se’n va. El record del que era i la consciència del present, el dolor de la mare, la dona que plora i el nen que entén. Tot plegat i més, configura una extraordinària, expressiva i colpidora pel•lícula, on les imatges parlen per si mateixes, i que no deixa indiferent.

Ramon

1 comentario:

METAPHORA dijo...

Millor seria que l’home no fos.

L’estel que s’enlaira,
El cavall que fuig,
Els ocells que no es veuen.

Tot fuig de la terra de l’ombra,
de la terra que mata,
de la terra que es mor.

La terra de la canya de sucre,
terra sense esperança
on de treball, cendra i pols es mor.

I si l’home cregués en un Déu,
infinitament benvolent, infinitament poderós,
preguntaria:

Perquè ho permets això?
Millor seria que l’home no fos.


Les escenes llargues, lentes, les cares dels homes cansats, desconcertats pel que viuen, l’absència de música, només els ocells no vistos (imaginats?) i el ronc de la mort del fill que se’n va. El record del que era i la consciència del present, el dolor de la mare, la dona que plora i el nen que entén. Tot plegat i més, configura una extraordinària, expressiva i colpidora pel•lícula, on les imatges parlen per si mateixes, i que no deixa indiferent.

Ramon