CITIZEN KANE

El film tracta sobre la vida d'un important empresari estatunidenc Charles Foster Kane, interpretat pel mateix Welles, des dels inicis fins a la culminació del seu imperi format per una important cadena de diaris, una xarxa d'emissores de ràdio, dos sindicats i una inimaginable col·lecció d'obres d'art. Orson Welles es va basar en la vida de l'empresari de la comunicació William Randolph Hearst. El film comença amb la mort del magnat nord-americà l'última paraula del qual és "Rosebud". Tota l'opinió pública es queda intrigada per descobrir el significat d'aquesta paraula i un grup de periodistes disposats a investigar fan un recorregut per la vida de l'empresari per tal d'esbrinar-ho.

 ANÀLISI

Fa uns quants anys, de jovenet, vaig veure aquest film “d'obligada visió” i la veritat és que em va resultar prou feixuc. Sí que recordo vivament el rètol no trespassing al principi i al final de la pel·lícula. Després l'he tornat a veure i cada vegada m'ha agradat més. He anat apreciant els valors que en té, com ara i principalment els avenços tècnics i de realització, amb originalitat, amb angles de filmació interessants, grans angulars, plans en picat i sobre tot els contrapicats (és la pel·lícula dels “sostres”). Fort contrast blanc i negre, llums i ombres. Les primeres escenes en “càmera ràpida” com correspon als primers anys del cinema i l'època que volia retratar. Veu triomfalista del speaker típica del moment nord-americà de progrés econòmic i que em recorda la del nostre No-Do. L'optimisme exagerat del petulant Kane li porta a dir que no hi haurà segona guerra mundial. M'agrada molt el to misteriós de l'inici acompanyat d'una música molt adient. El referent rosebud contribueix a aquest to misteriós i ajuda a mantenir l'interès en aquesta fabulosa historia de poder, crueltat i soledat. El missatge s'ha vist moltes vegades en el cinema: el diner dona poder però aconseguit amb males arts, falta d'ètica i megalomania acaba portant als seus autors a la soledat i infelicitat ja que deixen de banda el valor més important e imprescindible per arribar a la veritable felicitat: l'amor. Amor que se suposa té aquell nen que juga amb el seu trineu, rosebud, i que sembla feliç, estima molt la seva mare, una Agnes Morehead de gran duresa. El record d'aquell moment és el que rescata en el moment de morir, com si al final hagués entès de que va la vida. Ja li va avisar el seu competidor polític: “Li donaran varies lliçons en la seva vida...” (o alguna cosa semblant). Així acaba perdent al seu amic i soci i fa desgraciada a la seva dona. Acaba sent un esser patètic, obstinat en el triomph de la seva esposa com a cantant, un trastornat obsessiu compulsiu que compra pel fet de comprar, de demostrar el seu poder, però que ni tant sol treu les seves estàtues de les caixes. Tema molt actual que mai ha deixat de ser-ho des d'els temps més antics doncs l'ambició desmesurada sempre ha existit, com també ja ha quedat de manifest en la recent “El llop de Wall Street” o el de fa uns anys “Wall Street”. I evidentment en la nostra crisi occidental amb la corrupció.

La meva valoració és un 9. No li dono el 10 doncs trobo a faltar més emotivitat en la història. Film ben fet i avantguardista en la realització en el seu temps, però un tant fred. Rogeli

______________________________________________

Citizen Kane.Como es diu en altres manifestacions de l'art, al cinema es pot veure gairebé tot en cinema veient no més de 6 o 8 pel·lícules. Segur que aquesta seria una d'elles. Sento no haver-la vist quan es va realitzar, de fet crec que no havia nascut. Vaig veure Citizen Kane 20 anys després i recordo perfectament que va ser en el desaparegut cinema Xile. Malgrat el temps passat em va impactar i va fascinar de principi a fi. Mai havia vist res igual. Com molts de nosaltres l'he vist diverses vegades i fins i tot dilluns passat la vaig viure, i la vaig obrir i tancar amb una lectura diferent. Charles nen tenia una vida feliç interrompuda i mai més reiniciada plenament i em va entristir com feia temps no em passava al cinema. Rosebud és la imatge d'una pèrdua decisiva en la infància. Aquesta pel·lícula és un treball descomunal d'un geni que quan la va començar potser no sabia res del cinema però quan la va acabar ho sabia tot. Segur que els consagrats Mankiewicz i Toland van aprendre que el guió i la càmera no tenien limitacions si estaven en el cervell d'algú com Welles. Paco