lunes, octubre 06, 2014

ROMA CITTA APERTA

Roma, città aperta. 1945 Durada: 100 min. Italia
Director: Roberto Rossellini;Guió: Federico Fellini, Sergio Amidei, Roberto Rossellini (Historia: Sergio Amidei & Alberto Consiglio). Música: Renzo Rossellini. Fotografía: Ubaldo Arata (B&W)
Repartiment: Aldo Fabrizi, Anna Magnani, Marcello Pagliero, Maria Michi, Harry Feist, Vito Annichiarico, Francesco Grandjacquet, Giovanna Galletti, Carla Rovere

Durant l'ocupació nazi de Roma, el líder de la resistència Giorgio Manfredi es perseguit per la Gestapo. A través del seu amic Francesco contactara amb el sacerdot Pietro Pellegrini, qui aprofitant la seva condició lliure de toc de queda portarà diners per la resistència

 






Vaig veure Roma città aperta fa bastants anys i recordo haver sortit del cinema molt impressionat. Rossellini com a personatge m'interessava especialment ja que el seguia en les seves aventures pel món fent cinema documental i no entenia com un geni del cinema compromès i iniciador del neorealisme ens havia deixat sols. Suposo que el cinema comercial el marginava ja que la seva sinceritat, honestedat, dignitat i per sobre de tot la cara de la realitat molestava a la "comoditat" de la nostra societat. Encara s'em fa un nus al coll quan Pina corre darrere del camió que porta al seu home i la freda metralladora del fred alemany acaba amb la seva vida. El cinema de Rossellini ens mostrava sentiments, emocions i dramatisme en estat pur i per a això no necessitava mitjans especials, només la seva necessitat d'explicar una realitat el més propera possible a la veritat. No puc analitzar la pel · lícula ja que la "sento" del principi a la fi. Un cop vista la pel · lícula no podies ser la mateixa persona les teves idees es recolocaban de forma diferent i certificabas que al teu barri i en la teva gent passaven coses que se tapaven que s'explicaven des interpretacions amb engany i tergiversació. Això és un principi del que em suggereix la pel · lícula i aquest cinema-veritat. És una obra d'art que va obrir la porta a que les càmeres ens expliquessin el que passava al carrer.  
 
Paco
 
 
Tots els camins condueixen a Roma...”, serà per això que Roma és una ciutat oberta? Per què aquest títol?
Comença la pel·lícula amb una desfilada de soldats alemanys molt borrosa. Després millora la imatge però amb manca de nitidesa, això no és obstacle per gaudir d'una gran obra. Em crida l'atenció la il·luminació, que recorda el cinema mut, amb llum normalment sobre la cara o mitja cara dels personatges i la resta en la foscor, moltes vegades. El moviment de la càmera és àgil i oportú. M'agrada molt la economia narrativa de Rossellini que inclús en grans escenes com la mort de Pina (Anna Magnani) no es recrea, però aconsegueix suficient dramatisme. Igual que en les escenes de tortura del final de la pel·lícula. Compleix allò de “menys és més”, la difícil simplicitat tant valuosa en el missatge de les imatges. Per a mi hi ha com dues parts: la primera més melodramàtica, amb tocs d'humor inclús on es presenten els personatges i la seva relació i solidaritat davant l'enemic nazi. La segona, més dura, amb l'abominable tortura i afusellament del mossèn (i la seva frase “lo difícil no es morir bien sino vivir bien”). La música afegeix dramatisme i és encertada. A la part final apareixen més els discursos ideològics tant dels nazis com dels presoners. Apareix el dubte si aquests acabaran claudicant i delataran als seus companys. No ho faran, uns prefereixen suïcidar-se abans i l'altra suporta increïblement les tortures més bestials i repugnants. La ideologia cristiana trontolla a vegades quan el mossèn atribueix els mals de la guerra a la culpa generada en algú moment per les seves víctimes. Finalment apareix de nou la solidaritat per la causa en el grup de nens presents en l'afusellament del cura i/o un toc d'esperança en un futur millor. Em resum: l'encontre entre el mal nazi i els valors i la rebel·lia davant la barbàrie, on les ànimes prevalen per sobre dels cosos torturats i/o rendits als falsos plaers de les noies venudes a l'enemic, i desgraciades també.
Pel·lícula d'obligat visionat, d'un neorealisme que és pràcticament un documental d'uns moments de la guerra a Roma.
La meva valoració és un 8,5.

Rogeli González.

No hay comentarios: