LE JOUR SE LÈVE

1939.- 87 min. Francia

Director: Marcel Carné Guió: Jacques Viot, Jacques Prévert; Música: Maurice Jaubert; Fotografía: Curt Courant, Philippe Agostini, André Bac (B&W)

Repartiment: Jean Gabin, Jacqueline Laurent, Arletty, Jules Berry, Arthur Devère, Bernard Blier, Mady Berry, René Génin

Perseguit per la policia, François (Jean Gabin) es refugia en una casa. Mentre està envoltat, va recordant com els conflictius fets dels últims dies l'han conduït fins a la apurada situació en què es troba, la seva passió per la florista Françoise (Jacqueline Laurent), la seva complexa relació amb la prostituta Clara (Arletty) i el assassinat de Valentin (Jules Berry), un estrany personatge relacionat amb les dues dones.





Analisis i critica (francès)
Realisme poètic

M'ha agradat la pel · lícula. És una gran obra d'un important punt de vista social. 

No és un pamflet fent un heroi d'un senzill treballador però ens mostra la seva debilitat 

i innocència quan entra en un món i persones que no són del seu. De fet rep en el seu moment

més dramàtic una burla cruel que el sobrepassa i no pot suportar-la. M'agrada la fotografia

en un blanc i gris, jo diria gris en lloc de negre, que ajuda els flash back i el opressiu 

marc de la senzilla habitació. Fantàstic Jean Gabin i el mateix Arletty que van ser dos

pilars del cinema francès que feien gran o bona qualsevol pel · lícula. Carnet maneja les

llarguíssimes escenes amb mestria, sense perdre l'interès de l'espectador al qual atrapa

i no enganya mai portant-nos a l'únic final possible en una trama tan melodramàtica.

Insisteixo en l'interessant del dibuix del personatge principal en un entorn social i de

relacions simples on els intrusos el desconcerten i el porten al suïcidi. 

Paco

___________________________________________________ 

LE JOUR SE LÈVE

Un home acaba de cometre un assassinat. Atrapat i assetjat en una habitació, recordarà com ha arribat a convertir-se en assassí.

La pel.lícula retrata uns perdedors que malviuen en un decadent i depriment entorn urbà, protagonitzada per Jean Gabin, qui realitza una interpretació increïblement bona.

Un dels punts forts de la pel.lícula és l’ús del flashback, avançant-se així al cinema americà que utilitzaria aquesta técnica en importants pel.lícules com Ciudadano Kane, per exemple.

És important fixar-se en l’excel.lent fotografia tant d’interiors com d’exteriors que ens reflexa l’estat interior dels personatges.

La història del seu amor per Françoise (Jacqueline Laurent), la seva relació amb una prostituta anomenada Clara (Arletty) i un home d’espectacles populars (Jules Berry), tan estrany i arrogant que ens farà cómplices als espectadors de l’assassinat d’aquest últim, són personatges clau.

Els fundits que sobreimposen les imatges del passat i present, són un excel.lent recurs per tornar i afrontar el destí cruel que sap que li espera al protagonista.
Retrat d’una societat, dels racons de París i de les classes més humils.

Dins del realisme poètic, el film de Carné destaca pel seu elevat to visual i el seu caire innovador.

El film fou objecte d’un remake americà anomenat “La noche eterna, 1947” gens menyspreable, amb molts encerts també encara que different en alguns aspectes.

Javier