- Trouble in Paradise; 1932, 83 min. Estados Unidos
- Director: Ernst Lubitsch; Guió: Samson Raphaelson, Grover Jones; Música: W. Franke Harling
- Fotografia: Victor Milner (B&W)
- Repartiment: Herbert Marshall, Miriam Hopkins, Kay Francis, Edward Everett Horton, Charles Ruggles, C. Aubrey Smith, Robert Greig
- Productora: Paramount Pictures presenta una producció Ernst Lubitsch Production
-
- Sinopsis
- Lily (Miriam Hopkins), una carterista que es fa passar per comtesa, conix a Venècia al famós lladre Gaston Monescu (Herbert Marshall), qui a la seva vegada es fa passar per baró, i s'enamoren. Gaston roba a l'aristòcrata François Fileba i fuig amb Lily abans que el descubreixin. Un any després, a París, Gaston roba una bossa amb diamants incrustats a la vidua Mariette Colet, però li torna i la captiva de tal forma que el contracta com a secretari.
Un ladrón en la alcoba
El debat. El problema de passar una autèntica obra
mestra a classe és que el debat s’en ressenteix. Avui tots estaven tant d’acord
els uns amb els altres entonant les excel•lències de Lubitsch que en Julio ha
hagut de tirar de l’infatigable youtube per animar la parròquia.
Alguns de vosaltres ja m’heu deixat clar que totes aquelles intervencions que polemitzin amb la resta queden censurades pel bé comú, per sort o per desgracia el missatge em va arribar i mentre puc controlar la meva llengua als cineforums no puc dir el mateix de les meves mans. Així, i amb la facilitat d’intervenció que dóna aquest bloq i l’escriure a casa sense pressió, puc espetar el “dejémos de chuparnos las pollas!!!!!” que tenia tantes ganes de cridar avui a classe i que he pogut contenir no sense que em surtís alguna que altre arruga nova a la cara.
La pel•lícula. Res a afegir als exultants comentaris dels companys Javier i Paco, completament d’acord amb tot el que diuen. Només destacar la subtilesa amb que Lubitsch ens la fica doblegada. Ens ven la historia d’amor entre un lladre, moralment incorregible però encantador Gaston i la seva dona Lili, una persona frívola i despreocupada (com ell) però suficientment intel•ligent com per no perdre mai la perspectiva de qui és i amb qui està jugant (en aquest cas a qui està robant). La tercera en discordia és… Lily una altre vegada, però amb la cara de Kay Francis i amb un compte corrent que faria tremolar al mateix Foster Kane. I tant que Gaston l’adora! representa tot el que estima de la seva muller (recordem el tic de sucar el croissant dissimuladament que comparteixen les dues dones) però en versió mitificada i multimilionària. Els triangle amorós doncs, no és tant per les fèmines sinó pel que cadascuna representa en el ventall social. El paral•lelisme d’ambdues és reflectit amb els contrastos evidents, una és morena l’altre rossa, si una porta vestit clar l’altre negre, fins i tot l’estat d’ànim d’una i altre és inversament proporcional en quant a la relació amb Gastón.
Atenció Spoliers
Arribats al clímax, i amb les cartes sobre la taula, es descobreix també què amaguen aquestes tres personalitats. De Gaston ja sospitàvem que es desvetllaria com un home sensible als encants femenins però incapaç de fer un mal irreparable a qui li ha estat fidel, és doncs, íntegre en quant a les seves creences i quan arriba el moment de la veritat no dubta en tornar amb la seva dona Lily. No déu ser gens fácil tornar a la habitació del teu desig latent i espetar un adéu amb la templança amb que ho fa l’amic Herbert, mantenir el cap fred i tancar la porta a una vida plàcida i plena de comoditats. Perquè ho fa doncs? Les nostres decisions ens defineixen i aquí queda palesa la rigidesa de les conviccions d’una ànima compromesa com la que mig amaga l’astut Gastón. De Lily tampoc ens sorpren l’espontaneïtat de les seves accions, sap qui és i el paper que hi juga, i això amics meus arribats a certa edat és molt important per no deixar-se trepitjar. Per últim, Madame Collet. Què en sabem del seu passat? Les similituts amb Lily i la defunció del seu marit fent d’ella una vídua jove ens fan pensar en la seva condició de Mesalina deluxe i el seu comportament amb Gaston ens ho acaba de confirmar. De la inocència que destil•la amb els buròcrates i els seus pretendents passa a l’agressivitat continguda amb què tracta a Gaston. Lubitsch ens ensenya les arts amb les que manipula els homes pel seu profit (i que quedi ben clar que ho escric amb admiració)
En definitiva, gran pel•lícula, gràcies a tots per escollir-la i ferme-la descubrir.
Alguns de vosaltres ja m’heu deixat clar que totes aquelles intervencions que polemitzin amb la resta queden censurades pel bé comú, per sort o per desgracia el missatge em va arribar i mentre puc controlar la meva llengua als cineforums no puc dir el mateix de les meves mans. Així, i amb la facilitat d’intervenció que dóna aquest bloq i l’escriure a casa sense pressió, puc espetar el “dejémos de chuparnos las pollas!!!!!” que tenia tantes ganes de cridar avui a classe i que he pogut contenir no sense que em surtís alguna que altre arruga nova a la cara.
La pel•lícula. Res a afegir als exultants comentaris dels companys Javier i Paco, completament d’acord amb tot el que diuen. Només destacar la subtilesa amb que Lubitsch ens la fica doblegada. Ens ven la historia d’amor entre un lladre, moralment incorregible però encantador Gaston i la seva dona Lili, una persona frívola i despreocupada (com ell) però suficientment intel•ligent com per no perdre mai la perspectiva de qui és i amb qui està jugant (en aquest cas a qui està robant). La tercera en discordia és… Lily una altre vegada, però amb la cara de Kay Francis i amb un compte corrent que faria tremolar al mateix Foster Kane. I tant que Gaston l’adora! representa tot el que estima de la seva muller (recordem el tic de sucar el croissant dissimuladament que comparteixen les dues dones) però en versió mitificada i multimilionària. Els triangle amorós doncs, no és tant per les fèmines sinó pel que cadascuna representa en el ventall social. El paral•lelisme d’ambdues és reflectit amb els contrastos evidents, una és morena l’altre rossa, si una porta vestit clar l’altre negre, fins i tot l’estat d’ànim d’una i altre és inversament proporcional en quant a la relació amb Gastón.
Atenció Spoliers
Arribats al clímax, i amb les cartes sobre la taula, es descobreix també què amaguen aquestes tres personalitats. De Gaston ja sospitàvem que es desvetllaria com un home sensible als encants femenins però incapaç de fer un mal irreparable a qui li ha estat fidel, és doncs, íntegre en quant a les seves creences i quan arriba el moment de la veritat no dubta en tornar amb la seva dona Lily. No déu ser gens fácil tornar a la habitació del teu desig latent i espetar un adéu amb la templança amb que ho fa l’amic Herbert, mantenir el cap fred i tancar la porta a una vida plàcida i plena de comoditats. Perquè ho fa doncs? Les nostres decisions ens defineixen i aquí queda palesa la rigidesa de les conviccions d’una ànima compromesa com la que mig amaga l’astut Gastón. De Lily tampoc ens sorpren l’espontaneïtat de les seves accions, sap qui és i el paper que hi juga, i això amics meus arribats a certa edat és molt important per no deixar-se trepitjar. Per últim, Madame Collet. Què en sabem del seu passat? Les similituts amb Lily i la defunció del seu marit fent d’ella una vídua jove ens fan pensar en la seva condició de Mesalina deluxe i el seu comportament amb Gaston ens ho acaba de confirmar. De la inocència que destil•la amb els buròcrates i els seus pretendents passa a l’agressivitat continguda amb què tracta a Gaston. Lubitsch ens ensenya les arts amb les que manipula els homes pel seu profit (i que quedi ben clar que ho escric amb admiració)
En definitiva, gran pel•lícula, gràcies a tots per escollir-la i ferme-la descubrir.
Anna
__________________________________________________
És
molt difícil per a mi fer un comentari de la pel · lícula que vam veure
dilluns passat passat " Un ladrón en la alcoba" es tracta de fer-ho des
de la quasi perfecció . La trama és una situació més que una història . És veritat que parteix d'un guió molt bo però el que fa
Lubitsch amb ell és una meravella ja que cada escena és una creació nova
en el cinema de la seva època . Des
del primer moment aconsegueix la complicitat de l'espectador a través
del que no veiem però coneixem o endevinem , el que és molt difícil
d'aconseguir només amb les imatges que fan de nosaltres un espectador
passiu davant el que està succeint . Penso
en Lubitsch com en
un mag que inventa i utilitza trucs i que darrere d'ell seguiran
utilitzant altres mags que no poden inventar el que ell va treure de la
seva màniga prodigiosa . No
havia vist aquesta pel · lícula que em sembla tan bona com "Ser o no
ser" , " El bazar de les sorpresas " , " El diablo dijo no " , o "
Ninotchka " però aquesta és un exemple de com fer una obra mestra amb
gairebé res. Els
actors i actrius estan com mai, Herbert Marshall és un galant
refinat , elegant i romàntic , Kay Francis una sofisticada dama de
societat i Miriam Hopkins una noia vulgar amb un vernís de certa classe .
Hem vist una descarnada crítica de la " alta societat" i de la hipocresia moral en què viuen. Dilluns parlem. Paco
_____________________________________________
3 comentarios:
Comedia rodona, pel seu intel·ligentissim humor de ampli espectre, i la estructuració en cercle. Gaston fa girar la història a la seva conveniencia, repartint les cartes que jugaràn la resta dels personatges, adaptantse ràpidament als entrebancs que es van presentant. Si bé el tò general es còmic, també ens deixa cert regust agre-dolç pel karma inevitable que arrossega la vidua Mariette.
Montse
El debat. El problema de passar una autèntica obra mestra a classe és que el debat s’en ressenteix. Avui tots estaven tant d’acord els uns amb els altres entonant les excel•lències de Lubitsch que en Julio ha hagut de tirar de l’infatigable youtube per animar la parròquia.
Alguns de vosaltres ja m’heu deixat clar que totes aquelles intervencions que polemitzin amb la resta queden censurades pel bé comú, per sort o per desgracia el missatge em va arribar i mentre puc controlar la meva llengua als cineforums no puc dir el mateix de les meves mans. Així, i amb la facilitat d’intervenció que dóna aquest bloq i l’escriure a casa sense pressió, puc espetar el “dejémos de chuparnos las pollas!!!!!” que tenia tantes ganes de cridar avui a classe i que he pogut contenir no sense que em surtís alguna que altre arruga nova a la cara.
La pel•lícula. Res a afegir als exultants comentaris dels companys Javier i Paco, completament d’acord amb tot el que diuen. Només destacar la subtilesa amb que Lubitsch ens la fica doblegada. Ens ven la historia d’amor entre un lladre, moralment incorregible però encantador Gaston i la seva dona Lili, una persona frívola i despreocupada (com ell) però suficientment intel•ligent com per no perdre mai la perspectiva de qui és i amb qui està jugant (en aquest cas a qui està robant). La tercera en discordia és… Lily una altre vegada, però amb la cara de Kay Francis i amb un compte corrent que faria tremolar al mateix Foster Kane. I tant que Gaston l’adora! representa tot el que estima de la seva muller (recordem el tic de sucar el croissant dissimuladament que comparteixen les dues dones) però en versió mitificada i multimilionària. Els triangle amorós doncs, no és tant per les fèmines sinó pel que cadascuna representa en el ventall social. El paral•lelisme d’ambdues és reflectit amb els contrastos evidents, una és morena l’altre rossa, si una porta vestit clar l’altre negre, fins i tot l’estat d’ànim d’una i altre és inversament proporcional en quant a la relació amb Gastón.
Atenció Spoliers
Arribats al clímax, i amb les cartes sobre la taula, es descobreix també què amaguen aquestes tres personalitats. De Gaston ja sospitàvem que es desvetllaria com un home sensible als encants femenins però incapaç de fer un mal irreparable a qui li ha estat fidel, és doncs, íntegre en quant a les seves creences i quan arriba el moment de la veritat no dubta en tornar amb la seva dona Lily. No déu ser gens fácil tornar a la habitació del teu desig latent i espetar un adéu amb la templança amb que ho fa l’amic Herbert, mantenir el cap fred i tancar la porta a una vida plàcida i plena de comoditats. Perquè ho fa doncs? Les nostres decisions ens defineixen i aquí queda palesa la rigidesa de les conviccions d’una ànima compromesa com la que mig amaga l’astut Gastón. De Lily tampoc ens sorpren l’espontaneïtat de les seves accions, sap qui és i el paper que hi juga, i això amics meus arribats a certa edat és molt important per no deixar-se trepitjar. Per últim, Madame Collet. Què en sabem del seu passat? Les similituts amb Lily i la defunció del seu marit fent d’ella una vídua jove ens fan pensar en la seva condició de Mesalina deluxe i el seu comportament amb Gaston ens ho acaba de confirmar. De la inocència que destil•la amb els buròcrates i els seus pretendents passa a l’agressivitat continguda amb què tracta a Gaston. Lubitsch ens ensenya les arts amb les que manipula els homes pel seu profit (i que quedi ben clar que ho escric amb admiració)
En definitiva, gran pel•lícula, gràcies a tots per escollir-la i ferme-la descubrir.
Hagués estat genial entonar el clam torrentià a classe. No et tallis Anna, et necessitem!!
Publicar un comentario