domingo, febrero 16, 2014

UN LADRÓN EN LA ALCOBA


Trouble in Paradise; 1932, 83 min.  Estados Unidos
Director: Ernst Lubitsch; Guió: Samson Raphaelson, Grover Jones; Música: W. Franke Harling
Fotografia: Victor Milner (B&W)
Repartiment: Herbert Marshall, Miriam Hopkins, Kay Francis, Edward Everett Horton, Charles Ruggles, C. Aubrey Smith, Robert Greig
Productora: Paramount Pictures presenta una producció Ernst Lubitsch Production

Sinopsis
Lily (Miriam Hopkins), una carterista que es fa passar per comtesa, conix a Venècia al famós lladre Gaston Monescu (Herbert Marshall), qui a la seva vegada es fa passar per baró, i s'enamoren. Gaston roba a l'aristòcrata François Fileba i fuig amb Lily abans que el descubreixin. Un any després, a París, Gaston roba una bossa amb diamants incrustats a la vidua Mariette Colet, però li torna i la captiva de tal forma que el contracta com a secretari.


Un ladrón en la alcoba


El debat. El problema de passar una autèntica obra mestra a classe és que el debat s’en ressenteix. Avui tots estaven tant d’acord els uns amb els altres entonant les excel•lències de Lubitsch que en Julio ha hagut de tirar de l’infatigable youtube per animar la parròquia.
Alguns de vosaltres ja m’heu deixat clar que totes aquelles intervencions que polemitzin amb la resta queden censurades pel bé comú, per sort o per desgracia el missatge em va arribar i mentre puc controlar la meva llengua als cineforums no puc dir el mateix de les meves mans. Així, i amb la facilitat d’intervenció que dóna aquest bloq i l’escriure a casa sense pressió, puc espetar el “dejémos de chuparnos las pollas!!!!!” que tenia tantes ganes de cridar avui a classe i que he pogut contenir no sense que em surtís alguna que altre arruga nova a la cara.
La pel•lícula. Res a afegir als exultants comentaris dels companys Javier i Paco, completament d’acord amb tot el que diuen. Només destacar la subtilesa amb que Lubitsch ens la fica doblegada. Ens ven la historia d’amor entre un lladre, moralment incorregible però encantador Gaston i la seva dona Lili, una persona frívola i despreocupada (com ell) però suficientment intel•ligent com per no perdre mai la perspectiva de qui és i amb qui està jugant (en aquest cas a qui està robant). La tercera en discordia és… Lily una altre vegada, però amb la cara de Kay Francis i amb un compte corrent que faria tremolar al mateix Foster Kane. I tant que Gaston l’adora! representa tot el que estima de la seva muller (recordem el tic de sucar el croissant dissimuladament que comparteixen les dues dones) però en versió mitificada i multimilionària. Els triangle amorós doncs, no és tant per les fèmines sinó pel que cadascuna representa en el ventall social. El paral•lelisme d’ambdues és reflectit amb els contrastos evidents, una és morena l’altre rossa, si una porta vestit clar l’altre negre, fins i tot l’estat d’ànim d’una i altre és inversament proporcional en quant a la relació amb Gastón.
Atenció Spoliers
Arribats al clímax, i amb les cartes sobre la taula, es descobreix també què amaguen aquestes tres personalitats. De Gaston ja sospitàvem que es desvetllaria com un home sensible als encants femenins però incapaç de fer un mal irreparable a qui li ha estat fidel, és doncs, íntegre en quant a les seves creences i quan arriba el moment de la veritat no dubta en tornar amb la seva dona Lily. No déu ser gens fácil tornar a la habitació del teu desig latent i espetar un adéu amb la templança amb que ho fa l’amic Herbert, mantenir el cap fred i tancar la porta a una vida plàcida i plena de comoditats. Perquè ho fa doncs? Les nostres decisions ens defineixen i aquí queda palesa la rigidesa de les conviccions d’una ànima compromesa com la que mig amaga l’astut Gastón. De Lily tampoc ens sorpren l’espontaneïtat de les seves accions, sap qui és i el paper que hi juga, i això amics meus arribats a certa edat és molt important per no deixar-se trepitjar. Per últim, Madame Collet. Què en sabem del seu passat? Les similituts amb Lily i la defunció del seu marit fent d’ella una vídua jove ens fan pensar en la seva condició de Mesalina deluxe i el seu comportament amb Gaston ens ho acaba de confirmar. De la inocència que destil•la amb els buròcrates i els seus pretendents passa a l’agressivitat continguda amb què tracta a Gaston. Lubitsch ens ensenya les arts amb les que manipula els homes pel seu profit (i que quedi ben clar que ho escric amb admiració)
En definitiva, gran pel•lícula, gràcies a tots per escollir-la i ferme-la descubrir.

Anna
__________________________________________________

És molt difícil per a mi fer un comentari de la pel · lícula que vam veure dilluns passat passat " Un ladrón en la alcoba" es tracta de fer-ho des de la quasi perfecció . La trama és una situació més que una història . És veritat que parteix d'un guió molt bo però el que fa Lubitsch amb ell és una meravella ja que cada escena és una creació nova en el cinema de la seva època . Des del primer moment aconsegueix la complicitat de l'espectador a través del que no veiem però coneixem o endevinem , el que és molt difícil d'aconseguir només amb les imatges que fan de nosaltres un espectador passiu davant el que està succeint . Penso en Lubitsch com en un mag que inventa i utilitza trucs i que darrere d'ell seguiran utilitzant altres mags que no poden inventar el que ell va treure de la seva màniga prodigiosa . No havia vist aquesta pel · lícula que em sembla tan bona com "Ser o no ser" , " El bazar de les sorpresas " , " El diablo dijo no " , o " Ninotchka " però aquesta és un exemple de com fer una obra mestra amb gairebé res. Els actors i actrius estan com mai, Herbert Marshall és un galant refinat , elegant i romàntic , Kay Francis una sofisticada dama de societat i Miriam Hopkins una noia vulgar amb un vernís de certa classe . Hem vist una descarnada crítica de la " alta societat" i de la hipocresia moral en què viuen. Dilluns parlem. Paco
_____________________________________________

 “Un ladrón en la Alcoba” explica la història d’un lladre de classe alta que un dia coneix una carterista que es fa passar per comtessa per cometre els seus petits robatoris. Cadascú d’ells reconeixerà la seva ànima bessona en l’altre i tots dos decidiran començar una carrera profesional del robatori, això sí, fet amb la major delicadeza i el millor dels estils, el d’un veritable cavaller i una veritable dama.

La pel.lícula que vam veure a classe és una comèdia de les que en diríem sofisticada o amb estil, ens presenta una manera de robar que fa que l’espectador sigui una mica cómplice dels lladres per la manera en la qual el mestre Lubitsch ens planteja el film. Però per entendre el tema que ens ocupa hem d’anar a les pel.lícules pre-code quan el cine destil.lava autenticitat per totes bandes, temps de llibertat i de mostrar-nos els fets i les situacions tal com han estat sempre.

Un ladrón en la Alcoba es va estrenar abans del codi Hays per la qual cosa podem veure la quantitat de reflexions sexuals que potser avui ens semblin exagerades.

Cal destacar els diàlegs de doble sentit i una crítica de las maneres i els costums de l’alta societat de principis del segle XX amb modes encara amb un aire dels feliços anys 20.

Les interpretacions de Miriam Hopkins, Kay Francis i Herbert Marshall són fresques I el ritme de la pel.lícula fa que sigui moderna cinematogràficament parlant.

Lubish empra el pla curt, les cortinetes, els rellotges, portes que es tanquen...i ens va narrant la pel.lícula. La música apareix en el moment adient per a que l’espectador relacioni el moment de l’acció amb temps pastas, per exemple a Venècia.

La història acaba éssent un romanç a tres bandes amb més intensitat del que pot semblar a primera vista, una mostra de la melancòlica visió de Lubitsch sobre l’amor efímer, sobre la magia d’un romanç i sobre el camí a triar. Queda a l’espectador opinar si Gaston va escollir el camí correcte però aixó ja ho deixo per als comentaris a classe.

Javier

 _____________________________________________

Comedia rodona, pel seu intel·ligentissim humor de ampli espectre, i la estructuració en cercle. Gaston fa girar la història a la seva conveniencia, repartint les cartes que jugaràn la resta dels personatges, adaptantse ràpidament als entrebancs que es van presentant. Si bé el tò general es còmic, també ens deixa cert regust agre-dolç pel karma inevitable que arrossega la vidua Mariette. 

_______________________________________________ 

3 comentarios:

Anónimo dijo...

Comedia rodona, pel seu intel·ligentissim humor de ampli espectre, i la estructuració en cercle. Gaston fa girar la història a la seva conveniencia, repartint les cartes que jugaràn la resta dels personatges, adaptantse ràpidament als entrebancs que es van presentant. Si bé el tò general es còmic, també ens deixa cert regust agre-dolç pel karma inevitable que arrossega la vidua Mariette.

Montse

Anna Roig dijo...

El debat. El problema de passar una autèntica obra mestra a classe és que el debat s’en ressenteix. Avui tots estaven tant d’acord els uns amb els altres entonant les excel•lències de Lubitsch que en Julio ha hagut de tirar de l’infatigable youtube per animar la parròquia.
Alguns de vosaltres ja m’heu deixat clar que totes aquelles intervencions que polemitzin amb la resta queden censurades pel bé comú, per sort o per desgracia el missatge em va arribar i mentre puc controlar la meva llengua als cineforums no puc dir el mateix de les meves mans. Així, i amb la facilitat d’intervenció que dóna aquest bloq i l’escriure a casa sense pressió, puc espetar el “dejémos de chuparnos las pollas!!!!!” que tenia tantes ganes de cridar avui a classe i que he pogut contenir no sense que em surtís alguna que altre arruga nova a la cara.
La pel•lícula. Res a afegir als exultants comentaris dels companys Javier i Paco, completament d’acord amb tot el que diuen. Només destacar la subtilesa amb que Lubitsch ens la fica doblegada. Ens ven la historia d’amor entre un lladre, moralment incorregible però encantador Gaston i la seva dona Lili, una persona frívola i despreocupada (com ell) però suficientment intel•ligent com per no perdre mai la perspectiva de qui és i amb qui està jugant (en aquest cas a qui està robant). La tercera en discordia és… Lily una altre vegada, però amb la cara de Kay Francis i amb un compte corrent que faria tremolar al mateix Foster Kane. I tant que Gaston l’adora! representa tot el que estima de la seva muller (recordem el tic de sucar el croissant dissimuladament que comparteixen les dues dones) però en versió mitificada i multimilionària. Els triangle amorós doncs, no és tant per les fèmines sinó pel que cadascuna representa en el ventall social. El paral•lelisme d’ambdues és reflectit amb els contrastos evidents, una és morena l’altre rossa, si una porta vestit clar l’altre negre, fins i tot l’estat d’ànim d’una i altre és inversament proporcional en quant a la relació amb Gastón.
Atenció Spoliers
Arribats al clímax, i amb les cartes sobre la taula, es descobreix també què amaguen aquestes tres personalitats. De Gaston ja sospitàvem que es desvetllaria com un home sensible als encants femenins però incapaç de fer un mal irreparable a qui li ha estat fidel, és doncs, íntegre en quant a les seves creences i quan arriba el moment de la veritat no dubta en tornar amb la seva dona Lily. No déu ser gens fácil tornar a la habitació del teu desig latent i espetar un adéu amb la templança amb que ho fa l’amic Herbert, mantenir el cap fred i tancar la porta a una vida plàcida i plena de comoditats. Perquè ho fa doncs? Les nostres decisions ens defineixen i aquí queda palesa la rigidesa de les conviccions d’una ànima compromesa com la que mig amaga l’astut Gastón. De Lily tampoc ens sorpren l’espontaneïtat de les seves accions, sap qui és i el paper que hi juga, i això amics meus arribats a certa edat és molt important per no deixar-se trepitjar. Per últim, Madame Collet. Què en sabem del seu passat? Les similituts amb Lily i la defunció del seu marit fent d’ella una vídua jove ens fan pensar en la seva condició de Mesalina deluxe i el seu comportament amb Gaston ens ho acaba de confirmar. De la inocència que destil•la amb els buròcrates i els seus pretendents passa a l’agressivitat continguda amb què tracta a Gaston. Lubitsch ens ensenya les arts amb les que manipula els homes pel seu profit (i que quedi ben clar que ho escric amb admiració)
En definitiva, gran pel•lícula, gràcies a tots per escollir-la i ferme-la descubrir.

Julio Lamaña dijo...

Hagués estat genial entonar el clam torrentià a classe. No et tallis Anna, et necessitem!!