HISTORIA DE TOKYO

TOKYO MONOGATARI (1953)

Fitxa técnica

Direcció: Yasujiro Ozu; Guió: Yasujiro Ozu i Kogo Noda; Productor: Takeshi Yamamoto; Música original: Kojun Saitô; Muntatge: Yoshiyasu Hamamura; Direcció artística: Tatsuo Hamada Itsuo; Diseny de Vestuari: Taizo Saito.

Fitxa artística

Chishu Ryu; Shukishi Hirayama; Chieko Higashiyama; Tomi Hirayama; Setsuko Hara; Noriko Haruko Sugimura; Shige Kaneko; Sô Yamamura.

Productora: Shochiku Films Ltd. Durada: 136 min. País: Japó

Emotiva història sobre les relacions familiars. Cada escena està filmada de manera elegant i minimalista on el que es diu i no es diu és igualment important.

Una de les millors pel·lícules de la història del cinema

Ozu

Penso que el film adopta una dinàmica lenta i resignada, com si els seus personatges restessin aclaparats per la xafagor que impregna totes les escenes. Així,  la seva vida s'ha convertit en una rutina necessària per no haver-se de qüestionar altres formes d'actuar. Dintre d'aquesta perspectiva, entre la família que el director presenta, s'estableix  una convivència passiva, on el que un proposa, generalment la mare de família,  resta immediatament acceptat per l'altre, sense esma per exposar altres arguments o opinions. En aquest context, no es precisa que els peronatges es mirin, ja que és com si escenifiquessin un obra de teatre, on la seva convivència resulta falsament harmònica i educada, ja que ningú surt del rol assignat, alhora que brodant aquesta farsa amb tota la pantomima de les salutacions que els són pròpies. Tanmateix, les costums ancestrals familiars  ja es veuen perillar davant la intransigència i egocentrisme dels fills, especialment  el gran, per la seva condició d'adolescent.  D'adltra banda, l'arribada dels avis trasvalsa aquesta fictícia  harmonia i descobreix la vertadera naturalesa dels seus personatges.  Encobrint la necessitat d'allunyar els avis de la seva rutina intocable, els deriven a un balneari, on ja es viu una dinàmica moderna que els avis no poran assimilar. El director ens presenta personatges egoistes i d'altres de generosos i compasius, produint-se escenes de tendresa entre aquests últims. En aquest cas,  filma diàlegs entre uns  personatges que no miren a la càmera, que s'escolten i contradiuen, per la qual cosa, l'escena esdevé intimista. Opino que els paisatges resulten contaminats per la xafagor i el fum de les xemeneies, amb una natura embrutida i poc atractiva. Així mateix,  penso que els personatges dels avis expressen el seu desencís per  tota una vida de penúries i tragèdies, alhora que la vivència d'uns fills que no han respost a les seves expectatives. La seva decepció, a pesar de voler convèncer's que han estat afortunats, els suposa una carga emocional que s'arrossega durant l'última part de la película i que potencia la tristesa i mort de l'àvia.

Mercè

__________________________________________________________________

En primer lugar confirmar me ha gustado mucho esta pelicula, conocia ya de Ozu, un par de cintas y, al igual que esta, como en otros realizadores japoneses me sorprende la enorme poesia que entraña la manera de explicar lo cotidiano, lo falso cotidiano que nos enseñan como lo más natural del mundo.......
El concepto de harmonia lo veo, efectivamente como una progresion, en un principio llegan unos casi desconocidos, unos palurdos (que no lo son tanto) que descubren que sus hijos ni son tan felices ni han triunfado tanto como quieren aparentar y que, lamentablemente no están por la labor de acogerlos y mimarlos pues bastante tienen con sus propios miedos y egoismos.
El hecho que los actores miren a camara lo entiendo mas como si estubieran declamando ante un publico (al estilo tragedia griega) que no un dialogo "en directo" con los hijos y yernos. Lo veo como una profundizacion en el tipico enfrentamiento generacional sin grandes sobresaltos, con las pequeñas diferencias que unen y separan, segun el momento, a la familia o sociedad, pues creo retrata mas a la sociedad que a una familia, a una sociedad salida de una guerra y que ademas, se perdio.
Los planos de transicion nos preparan y mucho para adivinar en parte lo que pasara a continuacion. Ej. tras el primer vahido de la madre las fabricas hechan un negro humo a la atmosfera ......
Creo que los personajes, por separado, son absolutamente "normales", no hay buenos y malos como en el cine USA, sino, como en el noerrealismo italiano, gente derrotada que confia, que no pierde del todo la esperanza a pesar de todo. Alguno de ellos me parece extraordinario, por su sencillez y humanidad como la nuera viuda ....
Es un dramon de tomo y lomo pero Ozu es capaz, con su extraña puesta en escena, tan simple y a la vez tan "cargada" de convertirlo en algo amable y casi cotidiano.

J. C

_________________________________________________--

YASUHIRO OZU

En 35 anys com a director, de 1927 a 1962, el director japonès va recórrer el llarg camí que va portar el cinema del mut al sonor, del blanc i negre al color. També va recórrer els importants canvis històrics del seu país: Els lliberals anys 20’, el feixisme, la guerra, l’ocupació nord-americana, la democràcia parlamentària.

En tota aquesta llarga carrera, Ozu va anar construint un llenguatge molt propi, basat en un vocabulari expressiu cada vegada més depurat:

1.- Progressiva eliminació dels moviments de càmera

2.- Fora els primers plans

3.- Fora els fosos

4.- Fora els objectius que no siguin estàndard

Al mateix temps construeix una mena de “Lèxic Familiar” reconeixible en tota la seva obra:

1.- Enquadraments amb la càmera situada pràcticament a ras de terra.

2.- Plans mitjans

3.- Imatges de transició

4.- Moviments dels personatges a l’uníson

5.- Mirades a càmera

Tot plegat per construir un espai poètic que té com a centres poètics i argumentals:

1.- La família

2.- El pas del temps que tot ho canvia

3.- La importància de reconèixer allò inevitable, acceptar-ho i continuar vivint

EL CONCEPTE D’HARMONIA

En el cinema d’Ozu l’harmonia no és un estat natural, sinó fruit d’un procés de conquesta. Aquest procés per arribar a l’harmonia segueix també un esquema habitual en Ozu. Les seves històries ens parlen sovint de la història d’una revelació, una descoberta que mostra una realitat que fins aleshores estava amagada i davant la qual els principis de tota una vida s’enfonsen.

1.- Conflicte

2.- Acceptació

3.- Coneixement

4.- Maduresa

Aquest és el camí que va d’una falsa harmonia inicial a la veritable harmonia entre els personatges en ells mateixos, amb els altres, amb el món, amb la natura,….

PREGUNTES:

- Com interpreteu, seguint aquesta clau en base a l’harmonia, la forma de filmar els diàlegs en la que, per exemple, els personatges miren al davant, a càmera?

- Com interpreteu, en la mateixa línia, els plans de transició? Paisatges, natures mortes? Quin paper juguen en el context del film?

________________________________________________

Contes de Tokio: la vida d'una familia al Tokio del 1953, desde tots els punts de vista. Els avis, els nets, els fills, la nora.
La transformació d'una vida tradicional a la vida actual. Si de la vida actual s'en pot dir vida. Planos quasi al terra. La lentitud, pero el pas del temps. Poesia. Cases molt petites i juntes, molta gent. les natures mortes entre escenes reflexteixen un espai per poder respirar.
Una vida que reflexteix les dos creences japoneses: el budisme zen i el shintoisme (espirits de la natura, esperits dels avantpassats).
Una reflexió sobre la vida , i la, vida cambia cada dia, res es permanent.

Xavier