Director: JEAN-LUC GODARD
Gènere: Drama
Idioma: Francès
Any: 1963
Repartiment: Brigitte Bardot, Jack Palance, Michel Piccoli, Georgia Moll
Guió: Jean-Luc Godard (Adaptació d’una obra d’ Alberto Moravia)
Productora: Georges de Beauregard, Carlo Ponti
Fotografia: Raoul Coutard
Sinopsi: Paul Laval, un dramaturg, tracta de fer un remake de La Odisea d’ Homero, però es veu pressionat i manipulat tant per el productor com pel director del que pretén ser una gran producció nord-americana. Els problemes porten a Paul a distanciar-se de Camille i a oblidar els seus principis per a adaptar-se a les exigències dels seus socis d’Estats units. Jean Luc Godard factura aquí una pel·lícula de cinema sobre cinema i aprofita per afegir alguns tocs autobiogràfics (per aquella època, la seva relació amb Anna Karina estava ja gairebé trencada). Rodada amb gran pressupost i en CinemaScope. Godard revitalizà la seva carrera amb "Le Mepris" i on va contar amb el suport financer de Joseph Levine i Carlo Ponti. Es va basar en una novel·la del consagrat Alberto Moravia, que tracta sobre la desintegració d’una parella que habita dins el mitjà cinematogràfic.
Un comentari sobre el film
Estudi Jean Luc Godard
I què en penseu vosaltres?:
“Le Mépris” – Jean-Luc Godard (1963)
La película nos cuenta dos historias. Y para cada una de ellas pensar en la palabra “desprecio” tiene sentido.
Si tomamos la trama que aparece en la sinopsis, la historia del rodaje, hay desprecio por parte de Prokosch, el productor americano, hacia la cultura clásica y el cine de autor. Ha comprado el nombre de Fritz Lang para prestigiar la producción, pero le trae sin cuidado el trabajo que éste realiza. Trata de llevar la obra de Homero a algo que sea vistoso y comprensible por la mentalidad de un americano medio (adaptar “
En esta parte de la historia tampoco tiene desperdicio el personaje de Fritz Lang. Va por ahí soltando citas y sentencias una tras otra. Parece estar por encima del bien y del mal. Y también parece sentir una especie de desprecio, cargado de ironía, por todo lo que le rodea. La verdad es que por lo que se nos deja ver de la película que se está rodando, el hombre podría estar filmando una de esas películas malditas, que arruinan estudios y hunden las carreras de los que en ellas participan. Todo esto dicho con todo mi respeto por Fritz Lang, pero creo que aquí juega un poco ese papel.
Por otro lado tenemos la historia de la pareja formada por Paul y Camille. A mí me parece que Paul, por mucha ternura y enamoramiento que muestre en la escena del inicial, se siente ciertamente superior a su esposa. En varios momentos se habla de ella como de una joven mecanógrafa en la que ha ido a reparar él, un hombre culto. Me resulta aterradora la falta de “reacción” por parte de Paul en el final del film, cuando debe dejar el rodaje por la muerte de Camille.
En cuanto al cambio de actitud de Camille hacia su esposo, que se pone claramente de manifiesto en la larga escena del apartamento, supongo que hablaremos largo y tendido durante la clase. En mi opinión, su comportamiento no se debe a que se produzca un hecho concreto (que Paul acceda a que vaya en el coche de Prokosch, que coquetee con Francesca, que muestre desconfianza hacia ella); creo que más bien se debe a que Paul no muestra en ningún momento una actitud firme, no da una explicación concreta a cerca de qué es lo que lo mueve a actuar de una manera determinada. Yo diría que Camille se siente defraudada por no tener a un “hombre” a su lado.
¿Por qué el personaje de Piccoli no se quita el sombrero ni para bañarse?
¿No recuerda el tejado o cubierta de la casa de Capri la escalinata de un templo clásico o de una pirámide precolombina?
Josep
_________________________________________________'Le Mépris' ens explica la degeneració d'una relació de parella emmarcada en la història de la filmació d'una pel·lícula. O sigui, d'una banda un dels temes clàssics, per dir-ho d'alguna manera, i d'altra, 'cinema dins del cinema'. Dos elements que, combinats amb el talent de Godard, ens posen davant una obra major. I és que amb només els 6 minuts inicials ja tenim com a espectadors aquesta sensació: els crèdits 'orals' inicials del propi director i l'escena al llit de l'inventari del cos nu de la Camille ens fan presagiar una obra plena d'emoció, dramatisme i bellesa.
Un altre aspecte que em sembla important és reflexionar sobre l'origen d'aquest MENYSPREU, aquest odi que sent la Camille pel Paul. L'amor que uneix els protagonistes trontolla amb força al llarg del film. L'escena tan llarga que comparteixen a casa seva ens fa veure de manera magistral com aquest amor es va transformant en quelcom que acabarà molt malament. (Per cert, m'ha fet venir a la memòria una escena similar, de la darrera pel·lícula del Kubrick "Eyes wide shut", amb Nicole Kidman i Tom Cruise en ple procés autodestructiu). Per què la Camille arriba a menysprear el Paul? Serà perquè pensa que la vol empènyer als braços del Prokosch, o serà perquè veu com el Paul pot vendre's el seu talent i els seus principis als diners de Hollywood? Sigui com sigui, el tràgic final ens porta a valorar la fatalitat o el destí com a motors argumentals.
Jesús
______________________________________
FRITZ LANG, UNA CITA "AMB POTES"
Una de les característiques de la modernitat cinèfila és la de practicar el revisionisme històric per tal de reconstruir el nostre present en base a la recuperació d’elements del passat. No en va Tarantino i el seu gust pel cinema de sèrie B l’han portat a ser el paradigma de la modernitat cinematogràfica.
Però el gust per la cita no és nou. I si parlem de Le Mépris, i de Jean-Luc Godard, no podem deixar de banda aquest aspecte que defineix molt bé la modernitat del savi de la Nouvelle Vague. Amant dels cartells de cinema (Hatari o Viaggio en Italia en aquest film), de les referències pictòriques, literàries,…. que defineixen una postura intel·lectualitzada del seu cinema, només em vull detenir en una cita que per genial, esdevé cabdal en aquest film.
I em vull referir a la presència de Fritz Lang com a cita "amb potes". Si les cites funcionen com a metàfora, o com a anclatge en el discurs, la presència de Fritz Lang representa la del cinema en majúscules. No del cinema clàssic o del cinema del passat sinó del CINEMA. El seu posat tranquil, seré, contrasta amb el seu antagonista, l’impagable Jack Palance, productor voraç sense escrúpols que entén la cultura des del seu talonari.
Fritz Lang és l’únic dels personatges que domina totes les llengües i és capaç de comunicar-se, demostrant així el seu domini de la situació. Com a director de l’Odissea, Lang representa la mirada lúcida dels déus, lluny de la imprevisibilitat dels humans.
El film comença amb una altra cita, la del crític francès, indispensable per entendre la gènesi godardiana, André Bazin: “El cinema substitueix a la nostra mirada un món que concorda amb els nostres desitjos”. Però aquesta substitució només l’aconsegueix el gran CINEMA. Una de les característiques clau d’aquest film seria precisament el rebuig de l’artifici. I Lang és la mostra de la sublimació en la confussió entre vida i cinema. L’últim pla del film és un moviment de càmera que entra des de la realitat dels personatges a la realitat del film que filma Lang. Potser aquesta és l’Odissea, la del viatge impossible d’un director de cinema a la recerca de la mirada dels déus.
Julio
1 comentario:
'Le Méprise' ens explica la degeneració d'una relació de parella emmarcada en la història de la filmació d'una pel·lícula. O sigui, d'una banda un dels temes clàssics, per dir-ho d'alguna manera, i d'altra, 'cinema dins del cinema'. Dos elements que, combinats amb el talent de Godard, ens posen davant una obra major. I és que amb només els 6 minuts inicials ja tenim com a espectadors aquesta sensació: els crèdits 'orals' inicials del propi director i l'escena al llit de l'inventari del cos nu de la Camille ens fan presagiar una obra plena d'emoció, dramatisme i bellesa.
La pel·lícula funciona d'alguna manera a base d'oposicions: un home i una dona enfrontats amb el seu amor; el món cultural europeu, d'arrel clàssica i humanista davant el planeta nord-americà triomfador del segle XX; el cinema europeu de l'autenticitat i dignitat representat pel guionista Paul en front del cinema del Hollywood totpoderós amb el productor Prokosch com a representant genuí. El fet que la pel·lícula que s'està rodant sigui l'Odissea d'Homer, i el seu director sigui el Fritz Lang (interpretant-se a si mateix) em sembla molt encertat per part del Godard per posar més de manifest aquestes oposicions a que feia referència.
Un altre aspecte que em sembla important és reflexionar sobre l'origen d'aquest MENYSPREU, aquest odi que sent la Camille pel Paul. L'amor que uneix els protagonistes trontolla amb força al llarg del film. L'escena tan llarga que comparteixen a casa seva ens fa veure de manera magistral com aquest amor es va transformant en quelcom que acabarà molt malament. (Per cert, m'ha fet venir a la memòria una escena similar, de la darrera pel·lícula del Kubrick "Eyes wide shut", amb Nicole Kidman i Tom Cruise en ple procés autodestructiu). Per què la Camille arriba a menysprear el Paul? Serà perquè pensa que la vol empènyer als braços del Prokosch, o serà perquè veu com el Paul pot vendre's el seu talent i els seus principis als diners de Hollywood? Sigui com sigui, el tràgic final ens porta a valorar la fatalitat o el destí com a motors argumentals.
El treball dels actors, sobre tot la impressionant Brigitte Bardot; la força del guió adaptat d'una novel·la de l'Alberto Moravia; una fotografia sensacional amb el cinemascope absorbint tota la llum mediterrània de Capri (qui ha dit que les pel·lícules de Godard són "lletges"?) i la banda sonora omnipresent, d'una bellesa i emotivitat profundes, fan de "Le Méprise" una obra inoblidable.
Jesús
Publicar un comentario