OBRES MESTRES DE LA HISTÒRIA DEL CINEMA

L'ATALANTE (França, 1934) (86 min., B/N)

Director : Jean Vigo
Guió : Jean Guinée, adaptació i diàleg per: Jean Vigo i Albert Riéra
Fotografia : Boris Kaufman, Louis Berger, Jean-Paul Alphen
Música : Maurice Jaubert
Muntatge : Louis Chavance
Direcció artística : Pierre Philippe i Jean-Louis Bompoint
Producció : Jacques Louis-Nounez
Productora : Gaumont

Intérprets :
Michael Simon, Dita Parbo (Juliette), Jean Dasté (Jean), Gilles Margaritis, Louis Lefebvre, Fanny Clar (La mare de Juliette), Maurice Gilles, Raphaël Diligent (Raspoutine), Claude Aveline, René Blech, Paul Grimault, Genya Lozinnska, Gen Paul, Jacques Prévert, Albert Riéra, Lou Tchimoukoff.

el vídeo:


Alguns links:
La forma llibertària en els films de Jean Vigo
Jean vigo en la wikipedia

I ara els vostres comentaris:

1) L'Atalante encara porta una forma de cine mut, com a mínim durant la primera part del film. Aquesta factura encara aumenta el seu costat poétic.

Però ja en aquell temps el cinema francés podia produir films totalment parlats, el mateix Jean Dasté ja havia fet "Boudu sauvé des eaux" de Renoir per cert amb Michel Simon i el llenguatge era parlat, per no dir res de "La Bandera" de 1935, i per no parlar de Renoir "Partie de Campagne" i "La Grande Illusion" a on no només torna a sortir Dasté sino que Dita Parlo.

Inclús "Pépé le Moko" ja no era tan mut. Si que era mitj muda à Nous la liberté, però és de 1931.

2)És una obra de un noi que mostra totes les seves il·lusions, per un costat, com sinó un final feliç quan tot sembla prestar-se al drama: una noia que s'escapa de la rutina diaria, un conquitador il·lusionista, en totos els sentits de la paraula. El fet de la noia sense feina, estem en plena crisi desprès de 1929, a França va arrivar més tard i va acabar en conseqüència desprès dels altres països, i per un altre costat mostra coses

dures: possible homosexualitat du Père Jules i fetixisme, mitomania seva, (més d'una opiniò és de que Michel Simon s'emporta una vegada més el gat a l'aigua).

3) Juliette no cau en la prostitució que seria la solució més normal, pot ser com a conseqüència de Zero de Conduite i que Vigo no volia que fos també prohibit?

4) Zero de Conduite: al llegir la sinopsis m'ha vingut a la ment la pel·licula "if" qu'en penseu?

Gerard

________________________________________________

Quan la forma del film és àcrata

L’Atalante” (1934) el film veu la sortida amb el títol “Le chaland qui passe” i amb un muntatge no autoritzat pel director. Al morir als 29 anys, el 5 d’octubre de 1934, Jean Vigo no veuria mai el seu film tal i com ell l’havia concebut.

La forma que llisca en la posada en escena de l’Atalante i que queda reflectida en la barca que fluvialment navega cap a Paris, és la forma d’un espai tancat, tal i com ja havia demostrat a “Zero de conduite”. Alain Bergala parlarà de Vigo com “cineasta de l’aquàrium” definint l’espai del pla com el d’un receptacle tancat opressiu. “Vigo no podia millor traduir els seus records de tancament moral i físic de la seva infantesa que reconstruint-los per el seu llenguatge cinematogràfic particular”. L’espai tancat de la vida en la “peniche” contrasta amb la imatge mítica de l’espai obert que representa Paris com a destí final del viatge, destí final també utòpic, de felicitat conjugal. I dins de les relacions sexuals, l’amor lliure havia estat també un concepte de l’imaginari col·lectiu anarquista. Aquest concepte, de difícil posada en escena, situa, teòrica i experimentalment, a l’individu com a entitat lliure i sobirana en el context de qualsevol relació social. I el matrimoni com qualsevol altre. Això explicaria la seqüència amorosa de Dita Parlo amb el mariner encarnat per Michel Simon i eròticament molt ambigua, però que reforça el caràcter fortament individualista del personatge femení del film. De bell nou aquesta individualitat queda formalment palesa en la seqüència on Dita Parlo i el seu marit, interpretat per Jean Dasté mantenen (altra vegada per la màgia del muntatge) una relació sexual basada en la masturbació i com a element comú de la posada en escena la llum que travessa una cortina i que dibuixa en el cos dels dos amants el mateix motiu, unint-los en la distància. Aquesta relació sexual, basada en la satisfacció individual és un altre dels exemples del film més individualista de Jean Vigo. Els personatges, parteixen a la recerca de la sobirania del Jo, en l’amor egoista, a la trobada de la llibertat, finalment, individual. La col·lectiva queda lluny.

Julio
________________________________________________