Federico Fellini
La Gelsomina és una noia lleugerament retardada que és venuda per la seva mare a un home anomenat artísticament com a Zampanò, un rodamón solitari i forçut que es guanya la vida mitjançant rudimentàries representacions ambulants per diferents poblacions, desplaçant-se amb una peculiar motocicleta degudament adaptada com a furgoneta. La desconcertada noia s'ha d'acostumar al comportament autoritari i masclista d'en Zampanò, caràcter que contrasta amb el d'un funambulista a qui anomenen el boig i de qui la Gelsomina se'n farà amiga, malgrat que en Zampanò li irriti profundament, fet que comportarà un tràgic desenllaç.
Direcció: Federico Fellini
Interpretació: Giulietta Masina (Gelsomina), Anthony Quinn (Zampanò), Richard Basehart (el boig), Aldo Silvani (Senyor Girafa), Marcella Rovere (la vídua), Livia Venturini (la germana).
Guió: Federico Fellini, Tullio Pinelli i Ennio Flaiano.
Producció: Dino de Laurentis i Carlo Ponti
Música: Nino Rota
Fotografia: Otello Martelli
Muntatge: Leo Catozzo
En aquest vídeo podeu veure com els elements màgics es van incorporant al cinema de Fellini. Encara dins d'una lógica narrativa.
La pel·lícula
Fellini
Els vostres comentaris:
La forma dels films. La Strada. El cercle petrificat
La volta, el rondo, com el cercle tancat. Des d’una platja fins un altra. Zampano roda i roda trencant les seves cadenes, malgrat que metafòricament no ho pugui aconseguir mai. Gelsomina roda amb ell. I Il Matto roda al seu voltant. Històries de carretera que sempre acaben tornant al punt de sortida. El soroll dels motors dels vehicles que passen prop del motocarro quan actuen, quan dormen, quan…. ens recorden la presència eterna de la strada, del carrer. Com a soroll de fons. Però sempre present.
Malgrat que la tensió entre herència neorealista per una banda i “realisme màgic” per altra, encara no estigui resolta en aquest film, el geni de Rimini comenta a introduir tots els elements que el faran conegut. La prostituta riallera (sense dents) que ensenya a Gelsomina que Zampano s'escalfarà el llit amb altres; l’ambient de circ, el cinisme de Il Matto,… però sens dubte, seran els elements més surrealistes el que anuncien el gir en la carrera de Fellini. Un cavall negre passejant per una strada deserta (a algú li recorda la gallina negra de “Los olvidados”?); els tres músics que caminen pel voral, però sobretot la visita al nen malalt, efecte mirall per a Gelsomina que anuncia, profèticament, un futur de soledat.
I tot, perquè? Per res. Es va criticar (i es critica) la pel·lícula pel fet que els personatges no tenen evolució. No avancen. I és cert. Aquí està el gran mèrit. Gelsomina, en la seva tasca “angelical” al costat de Zampano és la mateixa al principi que al final. Il Matto tampoc evoluciona i Zampano, potser és l’únic que sembla haver interioritzat un canvi. Malgrat que ningú pot assegurar que aquest fet el faci canviar d’actitud. En definitiva, han fet un gir, una volta, però sobre si mateixos. I s’han quedat en el mateix lloc. El pitjor possible. Sí, aquesta pel·lícula té forma de cercle, però de cercle petrificat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario