OBRES MESTRES DE LA HISTÒRIA DEL CINEMA

CUENTOS DE LA LUNA PÁLIDA (UGETSU MONOGATARI)
1953

Finals del segle XVI, en una aldea al nord del llac Biwa, mentre Japó està sent destruit per una de les seves guerres civils. Genjurô, alfarer, somnia amb la riquesa, mentre que el seu cunyat, Tobei, amb la glòria militar. Un dia, en el mercat, Genjurô coneix a una bella i enigmàtica dona, Wakasa, amb la qual viurà una apassionada història d’amor.

Fitxa Tècnica

Director: Kenji Mizoguchi / Producció: Masaichi Nagata para Daiei / Guió: Matsutarô Kawaguchi, Yoshikata Yoda, según los cuentos "La posada de Asaji" y "La lubricidad de la serpiente" de la col•lecció La luna de las lluvias / Cuentos de lluvia y de luna (Ugetsu monogatari) de Akinara Ueda / Fotografia: Kazuo Miyagawa / Música: Fumio Hayasaku, Ichirô Saitô, Takemichi Mochizuki y su grupo / Muntatge: Mitsuji Miyata / Intèrprets: Machiko Kyo (Wakasa), Masayuki Mori (Genjurô), Kinuyo Tanaka (Miyagi), Sakae Ozawa (Tobei), Mitsuko Mito (Ohama), Kikue Mori, Ryôsuke Kagawa, Kichijirô Ueda, Sugisaku Aoyamati, Syozô Nanbu, Mitsusaburô Ramon, Ichisaburô Sawamura / Nacionalitat i i any: Japó 1953 / Durada: 97 min. B/N

Kenji Mizoguchi
La peli

Aquí les opinions del curs:

Genjuro torna a casa. Dos plans seqüència

La seqüència final de la tornada de Genjuro a casa, després de l’episodi de la princesa Wakasa, està planificada per Mizoguchi a través de diversos plans seqüència. Juntament amb la profunditat de camp, el plà seqüència serà un dels recursos més utilitzats al llarg de la pel·lícula. Ressenyar aquí només dos.

1. Quan Genjuro entra a la seva casa, la troba abandonada, fosca. Surt per la porta del darrera, el veiem com dona la volta per fora de la casa a través d’una finestra i quan torna a entrar es troba amb la seva dona cuinant. El pla seqüència integra, com ho fa al llarg del film, la realitat i el món dels esperits. Integra diegéticament dues realitats totalment alienes, però que el públic incorpora perfectament. És aquest fet el que aconsegueix que l’atmosfera general del film sigui torbadora, fantasmagòrica. La tornada a entrar a la casa coincideix amb l’aparició del tema musical que també ajuda a mantenir aquesta atmosfera.

2. Després de la trobada, Miyagi, una vegada Genjuro ja dorm, sembla adonar-se de la seva condició efimera, mentre sona una flauta. L’últim pla seqüència és el que mostra a Miyagi cosint a la llum de l’espelma. La llum que entra per les esquerdes de porta i finestres va donant idea de l’efímer de la situació. És un prodigi de la direcció de fotografia de Kazuo Miyagawa. Tot va coordinat amb un moviment ( gaire bé imperceptible )de càmera descendent que es posa al nivell de l’alçada de Miyagi. Com de reconeixement a tot el sacrifici que ha demostrat pel seu infidel marit. Tota la seqüència incorpora la poesia de Mizoguchi, el gust exquisit per l’enquadrament, per una música generadora d’ambients, per una posada en escena on les seves actrius sempre tenen la possibilitat de lluir-se.

Julio Lamaña

___________________________________

CUENTOS DE LA LUNA PÁLIDA

La meva primera impressió és com si estiguèssim davant d’un conte japonès, amb una barreja entre el món real i el fantasmal, potser d’aquí el meu neguit inicial, però quan avança la història no deixa de ser un drama, així que es demostra la gran ‘bellesa’ de la pel.lícula, capaç de treure el meu costat més optimista, o com a mínim quedar-me amb la constant ‘ensenyança’ que mostra.

La considero una pel.lícula plena de dualismes en molts aspectes. Començo principalment pel que es dona en els ‘aparents’ dos protagonistes (per mi, la veritable història és la de les seves dones).

Genjuro és un personatge, que quasi comença i acaba la pel.lícula amb la mateixa escena, en el seu forn, com a alfarer, però amb una situació totalment dramàtica al final, però donant a entendre que a la vida es pot tenir una segona oportunitat. El seu fil conductor per mi serà ell mateix en la figura de Wakasa, que serà la representació de la seva pròpia ombra (mai millor dit). Els dos personatges que el marcaran són fantasmes,tant la perdició,en Wakasa,com la salvació final, que serà la seva dona. Personalment em va semblar una mica feble la història del Tobei, no crec que sigui una història que s’hagi ‘explotat’ al màxim. Precisament Mizoguchi proposa en el guió original, que el personatge de Tobei no canviès. Hauria encertat segurament,li hagués donat més força al personatge.

Realment aquesta pel.licula mostra tant el ‘bé’ com el ‘mal’,en forma de dona. La Wasaka pren forma de dona fantasmal,com a representació de l’avarícia, i recordo la seva primera aparició, com d’una bellesa espectacular. Es tanta l’avarícia, que el director no en té prou en simbolitzar-la com a tota una temptació, sino que la dota de ser princessa també. Per mi les dues escenes més ‘cruels’ de la pel.licula , són sens dubte la violació i prostitucio de Ohama; i Miyagi i el nen intentant sobreviure. Em van sobtar diferents punts de la pel.licula en els quals es demostra clarament una de les finalitats de Mizoguchi, que resumeixo, en el seu reclam del poc valor de la dona a la cultura japonesa.

La música em va ajudar a descubrir aquests dos móns paral.lels que es donen, tant els ‘donnnggg-donnnggg-donnnggg’ pesants dels moments més dramàtics ,com els cants (sempre femenins,que jo recordi) que marquen les pautes dels moments claus per mi de la pel.lícula:

-la partida en la barca (moment de separació de camins entre homes-dones; i primer contacte amb els morts-fantasmes),

-la consumació de Genjuro i Wasaka, que serà el límit de l’avaricia del Genjuro,

-el moment final, amb l’espectre de la dona del Genjuro cuinant i ajudant-lo amb l’alfareria, com l’escena inicial (i després també final) de la pel.lícula. GENIAL.

(Vaig trobar també molt interessant els personatges del vell i del nen. El vell que dona per escrit la ‘lliçó’ al Genjuro, no deixa de ser un representant de la experiència, la conciència i la raó final. El nen, és un supervivent i l’escena final, el posa com símbol d’esperança, d’innocència).

Cristina