OBRES MESTRES DE LA HISTÒRIA DEL CINEMA

LOS OLVIDADOS (1950) de Luís Buñuel

La primera peli que estudiarem al curs serà aquesta obra mestre del sord de Calanda.

88 minuts. Mèxic. DIRECTOR Luis Buñuel GUIÓ Luis Buñuel, Luis Alcoriza, Oscar Dancigers MÚSICA Gustavo Pitaluga FOTOGRAFIA Gabriel Figueroa (B&W) REPARTIMENT Alfonso Mejía, Roberto Cobo, Estela Inda, Miguel Inclán, Alma Delia Fuentes, Francisco Jambrina PRODUCTORA Ultramar Films GÉNERO Y CRÍTICA

1951 Cannes: Millor director SINOPSI: El Jaibo, un adolescent, escapa del correccional i es reuneix en el barri amb els seus amics. Junt amb Pedro i altre nen, tracta d’assaltar a Don Carmelo. Dies després, el Jaibo mata en presència de Pedro al noi que suposadament va tenir la culpa de que l’enviessin al correccional. A partir d’aquest incident, els destins de Pedro i de Jaibo estaran tràgicament units.

A 1996 es va descobrir un final alternatiu que mai es va projectar i que dotava d'un Happy End que, per sort, es va descartar. Aquí el teniu:



Ara les vostres opinions:

LOS OLVIDADOS

Malgrat alguns tocs surrealistes, molt en l’estil Buñuel, “Los olvidados” m’ha semblat sobretot un film de denuncia social, un retrat estremidor de la misèria que malauradament, avui en dia, encara resulta vigent i de rabiosa actualitat. Penseu si no, en els suburbis africans que es veuen a documentals con “La pesadilla de Darwin” o pel·lícules de ficció com “El jardinero fiel” o d’altres ambientades als marges de les ciutats sud-americanes; i segur que no us costarà gaire d’imaginar al Jaibo i Pedro i la resta de personatges de “Los olvidados” vagarejant entre els marginats del nostre present.

El retrat que fa Buñuel d’aquest mon miserable es sembla terriblement pessimista i no sols perquè el film acabi “malament” amb la mort del personatge mes “bo”, el Pedro. Si no perquè presenta la pobresa, la marginalitat, com una espiral ineluctable que t’acaba aixafant tant si vols com si no, i que independentment de la bona intenció dels teus actes, si t’ha tocat viure en aquest racó de pobres, estàs fatalment marcat per l’ambient que t’acabarà imposant el destí mes negre.

A “Los olvidados” els personatges no son dolents en si, però es clar que l’esdevenir de la vida els fa esdevenir moralment “miserables”. Si be la mare al començament ens sembla reprovable, tant freda i exigent amb el seu fill Pedro; cap al final, quan escoltem com conta al Jaibo la seva pròpia vida i ens assabentem que va tenir al Pedro amb 14 anys, fruit d’una violació, no podem per mes que comprendre que no sigui el seu fill preferit. A mes, malgrat tot, es una mare protectora, que treballa com un escarràs per mantenir la seva precària família. Que se li pot retreure? No es finalment una altra víctima? I una cosa similar passa amb el cec o amb la família de grangers de la noia. Potser no arribes a justificar l’actuació de tots aquest essers , però si a comprendre com han arribat fins aquí.

Aquesta mateixa tesi pessimista, regeix la diferencia entre els personatges mes joves (els dos xiquets, la noieta,... ) que encara no estan pervertits per l’ambient i conserven vestigis d’innocència, fent-se favors mutus i petits regals (la llet, l’amulet,...) i d’altra banda, els personatges adults que, sense excepció, estan emmerdats en una misèria o altra (l’avarícia, l’alcohol, la crueltat,...). com si amb el pas del temps tots acabessin, sense remei, menjats per la misèria ambient.

Un sol tret sembla indicar que existeix una possibilitat de redenció: el discurs il·lustrat i l’actuació benvolent del director del reformatori. Però finalment, la cosa no arriba a bona fi, ans al contrari... Perquè si be el Pedro respon a les expectatives que diposita en ell el director, es aquest mateix desig de redimir-se i no fallar a la seva confiança, el que finalment el porta a la mort.

Lourdes

_______________________________________________

La virgen y el sexo

Era una de les característiques del seu cinema, la del sincretisme, que consistia a barrejar elements provinents de diferents mons i cultures, creences i subjectivitats, per dotar a les seves pel·lícules d’una atmosfera que alguns han classificat com a “perversa”.

Marta, la mare de Pedro representa, en la seva aparença, a la verge Maria. Molt guapa, Va sovint vestida amb un mocador que li cobreix el cap i sobta, per contrast amb la resta, en l’elegància del seu vestir. Jaibo, mentre intenta seduir-la, li diu que li recorda al rostre de la seva pròpia mare: “una virgen del altar”. En el somni, Marta apareix quasi com un sant amb el seu camisó blanc i una expressió tranquil·la en el seu rostre.

Per això, sobta la crueltat de Marta amb Pedro, negant-li fins i tot el que una mare mai no faria: el pa.

Però de tots els elements que confonen l’espectador és la morbosa sexualitat de la mare. Que seria aparentment contradictòria amb el personatge santificat de la verge. Quan ella es renta els peus, Buñuel deixa anar el seu fetitxisme per les cames de les seves actrius, i quan Jaibo la sedueix, el resultant és una altra volta de cargol de la mísera situació social. Crec que és per això que Marta és el personatge més interessant després dels protagonistes. Buñuel aconsegueix crear un personatge que conté indivisiblement la santedat i l’erotisme i que fa que el resultat sigui del tot torbador per la malignitat intrínseca que també conté.

Julio

_____________________________________

"En ple exili mexicà, el director espanyol per excel.lència Luis Buñuel escriu el guió i dirigeix "Los olvidados" al 1950, títol que resumeix als personatges. Són ells els oblidats per la societat, rebutjats i suprimits sense pena ni glòria.

Cal esmentar el sublim començament, quan el cineasta mostra en imatges les principals ciutats i els seus avenços i en quina situació es troba la ciutat de Mèxic, marc de la seva narració. Una veu en off ens introdueix el film. A partir d´aquí el director barreja, com nomès sap fer ell d´una manera tan sublim, elements onírics i reals per explicar la trama del film. El conjunt d´aquests elements converteixen el film en memorable, i no ens deixa indiferents.

Temes que es poden comentar a classe:

- els personatges. Ja nomès els dos principals, en Pedro i en Jaibo, tot i que trobo fascinant aquest segon. És l´únic que té les coses clares al tenir una mancança complerta de valors culturals, morals i socials. Amb ell tota presència per poca que sigui del Bé queda inutilitzada. Els personatges secundaris i els seus matiços són força interessants. Per possar un exemple, esmento el pobre cec que ens fa pena quan és abordat i robat pels joves però que quan intenta abusar sexualment de la Meche amb una creu clavada a la paret ens provoca repulsió. La figura de la mare també és interessant. De fet es poden comentar un per un els personatges d´aquesta obra mestra.

- els valors del Bé i el Mal caracteritzats pels personatges d´en Pedro i d´en Jaibo respectivament, la seva representació al film. Tots dos valors condueixen a un únic destí funest: la mort.

- la barreja dels elements onírics i reals. També surrealisme i neorrealisme.

- el principi i el final. Podem parlar d´un film circular?.

- el film en el marc socio-polític del moment.

- la crueltat de vegades extrema en la narració dels fets: imatge del cec, de la mare del Pedro, del personatge dit "Ojitos" quan és abandonat, les morts, etc, etc.

- el so i els detalls que fan que el film sigui "incòmode" per l´espectador.

Dels quatre dies de la primera exibició del film a Mèxic, passem a estar davant d´un film que formarà part sempre i tindrà un lloc en majúscules dins les obres mestres de la història del cinema. Es nota que Buñuel em fascina?".

Ana.

_____________________________________________

No va ser pel gran nombre de films realitzats sinó per la força comunicativa que desbordava en tots ells.

Buñuel ens mostrava en les seves pel·lícules una gran senzillesa formal però al mateix temps una forta càrrega emocional, traduïda en històries d’una cruesa brutal, que et fan descobrir la realitat que viuen els personatges d’una manera molt dura.

En ocasions censurat per la classe política de l’època (com el règim franquista de Franco), molts dels seus films van tardar a veure la llum. Buñuel va ser dels pocs que filmaven la vida tal i com la entenien, intentava plasmar els seus somnis, les seves inquietuds o les seves pors donant-li el seu toc surrealista, corrent de la que va ser també un fervent defensor, sobretot en els seus primers films, com “Un perro andaluz”, dut a terme amb el seu company d’estudis i amic Dalí, del que més tard és distanciaria fins a trencar la seva relació d’amistat definitivament.

El surrealisme significava introduïr elements estranys en les obres, elements sense sentit, desitjos i el cinema de Buñuel va ser un vehicle immillorable per donar sortida a aquest imaginari oníric que guardava el realitzador en el seu cap.

Luis Buñuel va retratar les misèries de l’ésser humà des de tots els punts de vista possibles. En “Nazarí” es va centrar en la religió i en “Los olvidados”, la pel·lícula que vam visionar, les penúries dels nens del carrer del Mèxic dels anys cinquanta. Com ens relata l’article de l’Esteve Riambau, “Los olvidados” ens relata la lluita cos a cos entre el Bé i el Mal, el Bé representat pel jovenet Pedro, vist com quasi un àngel, i el Mal, representat per l’adolescent Jaibo, que es va descobrint com un personatge sense ofici ni benefici a la vida, que ja no té res a perdre a la vida perquè ja està perdut des de que va néixer. Els dos ens desperten sentiments contraris, d’amor i de rebuig a la vegada i aquesta és la part més dramàtica de la història. La recerca de la salvació, d’una sortida a la situació en què viuen, arriba a ser quelcom inabastable, reservat per d’altres i no per ells, que ja es troben certament ‘sentenciats’.

La idea de la mort obsessionava Buñuel des dels seus anys de joventut, en què es va interessar per fets tràgics del seu poble d’origen, Calanda (Aragó), assistint a enterraments i participant en estudis d’anatomia en els seus anys d’universitat. En el film “Los olvidados” la mort també hi és molt present.

Buñuel va començar a ser valorat molt més fora de les fronteres espanyoles, que al seu país d’origen. Va arribar a ser un cineasta de culte en vida, rebent premis a Venècia i a Cannes per films com “Nazarí” o “Belle de jour”, amb una nova promesa del cinema francès, Catherine Deneuve.

També va aconseguir l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera per la producció francesa “El discreto encanto de la burguesia”.

Aquest important realitzador va tenir la sort de poder fer un cinema (en la major part de la seva trajectòria) molt personal, un cinema d’autor, on va poder explicar la vida des de la seva particular visió de la mateixa, des d’un prisma diferent de com es rodaven les pel·lícules de la seva època i va sobresortir per la seva gran tècnica cinematogràfica, per les històries dures que explicava i la manera tan tràgica com les explicava.

Gemma Garriga Rebullida