EL NACIMIENTO DEL AMOR

La Naissance de l'amour. 1993, 94 min. França. Director: Philippe Garrel; Guió: Philippe Garrel, Marc Cholodenko, Muriel Cerf; Música: John Cale ; Fotografía: Raoul Coutard, André Clément

Repartiment: Lou Castel, Jean-Pierre Léaud, Johanna Ter Steege, Dominique Reymond, Aurélia Alcaïs; Productora: Coproducció Francia-Suiza

Sinopsis

Dos amics, Paul i Marcus, es pregunten per l'origen de l'amor al fil de les seves experiències emocionals. Ambdós entraran en una deriva física i emocional que els portarà de tornada als misteris de l'amor... 

 

Philippe Garrel: Retratos

La poética de Philippe Garrel
Quelques mots de et autous Philippe Garrel

La pel · lícula La Naissance de l'amour de Philippe Garrel , director desconegut per a mi , m'ha transportat a les pel · lícules de la Nouvelle Vague dels anys 60 . Com tu apuntaves aquest director no era d'aquest moviment mític , però al meu entendre té molt a veure amb ells . La trama entra en els personatges i les comunes situacions amb més profunditat i senzillesa del que ens van acostumar els d'aquella època daurada del cinema europeu , de vegades amb excessos intel · lectuals . A El Naixement de l'amor tot és clar , passa el que veiem i tenim en pantalla éssers humans plens de dubtes , inestabilitats i contradiccions , que és el que acostuma a passar en tots nosaltres . El resultat és una bona pel · lícula encara que no sigui excepcional . Per a mi va ser una bona teràpia després de veure el dia anterior el descontrol (desmadre) de l'última de Scorsesse , d'altra banda cinema del bo, però en excés trepidant . A El Naixement de l'amor m'agradaria ressaltar la presència d'una actriu meravellosa , guapíssima i amb el seu punt de morbo com és Johanna Ter Steege.

 

Paco

____________________________________

 

Moltes vegades parlem del western crepuscular tot referint-nos al final d’una època o a la renovació de la mateixa. En aquesta pel.lícula que hem vist a classe estem davant un altre tipus de crepúscul, ens referim al de l’amor.

Ens trobem a dos personatges, Paul (Castel) que intenta tornar a una relació amb la seva dona i els seus dos fills (un que naixerà durant el decurs del relat) mentre mostra uns sentiments vers l’Ulrika que ella no vol retornar degut a l’amor del passat i no acaben de tenir clar. Mentre que per un altre costat Marcus (Léaud), que segueix estimant la seva dona, quedarà abandonat i sol quan aquesta el deixi per un altre home. Tot això ambientat amb la primera guerra a Irak de fons.

Són personatges atormentats, infeliços, sense un moment de tranquil.litat degut als dubtes d’un i a l’egoïsme de l’altre.

Marcus vol recuperar a l’Hélène. En Paul no vol perdre els seus fills, aquests dubtes faran que es replantegi la seva existència.

Les relacions pares-fills estaran presents a tota la pel.lícula, així com també una visió de la llar força pesimista on les tasques a realitzar són vistes com quelcom avorrit.

Sens dubte aquest tipis de cinema remet a la «Nouvelle vague» tot i que certament hi ha una estranya malenconia reforçada sobre aquell piano que ens remet a un tipus de cinema més clàssic amb reminiscències a “Breve encuentro” de David Lean.

La crítica que se li fa a aquest tipus de cinema és la lentitud o els silencis però en aquest cas l’argument és totalment comprensible reforçat per aquella soberbia fotografia en blanc i negre. Garrel filma en primers plans, en ocasions veiem converses d’esquenes o en diferents angles, sense veure a la persona que està parlant només podem observar que escolta i les seves reaccions.

En l’últim terç de la pel.lícula, Paul troba a una dona jove i neix un altre amor, més dubtes i més preguntes amb una resposta de la jove que posa fi a la pregunta amb un final obert i que ens fa preguntar-nos sobre si és lícit ser lliures a costa del patiment d’altres persones o de si estimem més del que som estimats.

.

Difícils respostes.

Javier