BUFFALO 66

1998.- 112 min.- Director i guió: Vincent Gallo.- Música: Vincent Gallo.- Fotografia: Lance Acord.- Repartiment: Vincent Gallo, Christina Ricci, Ben Gazzara, Mickey Rourke, Rosanna Arquette, Anjelica Huston, Kevin Corrigan, Jan-Michael Vincent

Sinopsis

És hivern a Buffalo, New York. Billy Brown acava de sortir de la pressó després de cinc anys després d'una aposta poc encertada que no va poder pagar. Aquests anys ha estat enganyant als seus pares dient-lis que treballa pel govern en un important projecte i que està casat amb una preciosa dona. Desesperat per impressionar als seus pares, i sense esposa o novia de cap mena, Billy rapta impulsivament a Layla i l'obliga a representar el paper davant dels seus extravagants progenitors...

 

 

Paradigma del cinema indie

Guia de visionado

 

Pel.lícula que ens fa un retrat de Billy, un pobre home fracassat que tot just acaba de sortir de la pressó. El que sentim per ell a les primeres seqüències de la pel.lícula és rebuig.
Però aviat en podrem saber les causes, necessita afecte degut a una infantesa amb uns pares no comunicatius, egoistes, freds, totalment desinteressats vers l’angoixa del seu fill.
Aquesta manera de ser la descarrega amb el seu únic amic al qual tracta de la mateixa manera que el van tractar a ell.
Segresta una noia sensible sense passat ni futur, no sabem res d’ella però és capaç de conèixer com sent en Billy, conèixer el seu interior molt diferent a com actua en realitat.
La redempció del personatge serà trobar l’amor buscat.
Gallo fa una pel.lícula independent en la qual tot el pes recau sobre ell mateix, juga amb el drama i la comèdia, amb el que és real i irreal, però sempre de manera intel.ligent.
La seva estètica i manera de filmar és retro, semblant al cinema dels anys 70, curiosos els flashbacks en quadre a la pantalla, semblants a les tomes d’una càmara de ma.
Per acabar, dir que és una mostra de cinema independent amb els seus altibaixos però que conté escenes memorables como ara el sopar de presentació amb els pares o l’escena impactant del final en el local de l’ex jugador de futbol americà.

Javier

_______________________________

Buffalo 66 em sembla una excel · lent pel · lícula . No vull entrar a comparar i veure en aquesta pel · lícula de Vincent Gallo influències d'altres escoles de cinema i d'altres directors . Aquest creador filma la seva història de forma personal i amb talent . Ens porta per camins difícils de creure per a un espectador corrent de cinema . Situacions des de la seva necessitat de pixar com a única i imperiosa necessitat que ens porta a la comèdia tradicional fins a una altra prioritat com és la d'anar a visitar els seus pares amb la seva vida " en ordre" per culminar amb l'execució del culpable de les desgràcies . La càmera amb pocs canvis d'enfocament fa que els protagonistes actuen amb llibertat recitant els seus papers . La càmera prenent els plànols des de cadascun dels personatges a casa amb els pares i combinant amb efectius flashbaks ens porta a conèixer-lo en profunditat , un perdedor resultat de la seva vida des de la infància fins a una maduresa que encara no ha arribat . La immaduresa és clara en la relació amb Bobo , els seus pares i l'amor de per la irreal Wendy . La seva entrada en el camí de l'edat adulta s'inicia amb Laie i sobretot en les escenes sense diàleg al Motel .  

Paco

________________________________

-M’ha semblat una opera prima molt estimable. En el fons, és una història d’amor poc convencional, protagonitzada per dues persones perdudes com el Billy Brown i la Wendy/Layla. Sobretot el Billy (de qui sabem moltes més coses), que al final de la pel.lícula troba l’amor i l’escalf que li van mancar de petit i comença a veure les coses d’una altra manera, com si la vida li donés una segona oportunitat. En una conversa telefònica, ell mateix ho resumeix així: «Ahora tengo una chica. Una chica que es muy bonita y amable, y además me quiere».

-En destacaria tres escenes. La sortida de la presó, en què retrata magníficament la gelor i la solitud del personatge en un ambient on predominen els tons grisos i blancs, tret dels botins rabiosament vermells del Billy. També el dinar amb els pares, amb la càmera ocupant alternativament el lloc d’un dels assistents (tot i que n’abusa una mica). I, per descomptat, una de les darreres escenes amb les imatges zenitals del Billy i la Wendy estirats al llit, que es van apropant fins a fusionar-se en una abraçada final per protegir-se de la fredor física i psicològica que els envolta.

-Al meu parer li sobra metratge, i hi ha algunes repeticions i escenes allargades innecesàriament. Però retrata molt bé els ambients generalment freds, de vegades desolats i impersonals, tant els exteriors (quan el Billy surt de la presó) com els interiors (les escenes del motel on es banyen junts). També m’han agradat els tocs d’humor una mica surrealista, com quan va donant voltes perquè no troba on anar a pixar… En canvi, trobo poc afortunats els excessos «tarantinians» de l’escena en què dispara contra el jugador de rugby causant de tots els seus mals.

-Pel que fa als actors, excel.lents tant la Christina Ricci, amb el seu posat d’extra-terrestre a bona part de la pel.lícula, com el Vincent Gallo, que no sé perquè em recordava continuament l’estil del Joaquim Phoenix. I també molt encertats el Ben Gazzara, en el paper d’un home que passa de tot menys de les jovenetes, i l’Anjelica Huston, molt més interessada pels partits de rugby que pel seu fill (encara que se l’estima).

Ramón Sol