LA PASIÓN DE JUANA DE ARCO

Any: 1928; Durada: 98min. Francia; Director: Carl Theodor Dreyer ; Guió: Carl Theodor Dreyer & Joseph Delteil; muda; Fotografia: Rudolph Maté & Goestula Kottula (B&W); Repartiment: Renée Jeanne Falconetti, Eugene Silvain, Maurice Schutz, Michel Simon, Antonin Artaud, André Berley. Productora: Societé generale de films

Sinopsi

Guerra dels Cent Anyos (segles XIV i XV). En 1431, Joana d' Arc, després d'haver conduit a les tropes franceses a la victòria, és arrestada i acusada de bruxeria. Ella declara haver rebut de Déu la missió de salvar a França, peró és procesada i condemnada a morir a la foguera. 

 Enllaços:

En Miradas.net

En Cinesentido

 

Vull veure aquesta pel · lícula sense música , en una obra d' art no sobra res ja que és com és , però el mateix Dreyer la va afegir i em sobra . Les imatges en aquest cinema "limitat " (cinema mut) van arribar a ser tan eloqüents que el sonor va interrompre un camí amb molt a dir per davant . No ho sabem , la continuació ha estat brillant , els mitjans incorporats a poc a poc ens ha portat al cinema actual . La passió Joana d' Arc expressa a través de Renée| Falconetti els sentiments com poques vegades hem vist en cinema . Dreyer amb les "moderníssimes " imatges ens captura absolutament , res ens interessa tan intensament com les imatges que ens serveix. Sentim la seva passió profundament , els seus ulls desmesuradament oberts al principi es van tancant a poc a poc a mesura de l'avanç de la caiguda de les sevas forces i la seva claudicació , els tornarà a obrir amb la seva ferma decisió final . Sent un poema la inspiració de la pel · lícula el realisme és impressionant culminant amb la incineració . Una gran obra de Dreyer del que m'entusiasma tot el que li he vist , però insisteixo en això de la música ... 

Paco

_________________________

Obra mestra que hem vist a classe aquest dilluns. Els meus comentaris són els següents.
Dreyer va concebre aquest treball com un inventari deis rostres i els gestos que van acompanyar el procés de Juana de Arco a Rouen. Podem veure que la cara de la Juana gairebé sempre la veiem de cara i, en canvi, els inquisidors els veiem contrapicats. És com si la cámara ens volgués mostrar I'esperit i la santedat de la Juana i plasmar de manera més directa sensacions com la ira, I'angoixa, el terror o la malícia.
A través de la pel . lícula es pot veure una dona oprimida en un món d'homes, els seu s continus retrets a vestirse d'home.
Vol filmar de la manera més natural possible sense artifici, per aixó no hi ha maquillatge.
La seva actitud és el patiment.
Destacar l'lncreible treball de fotografia de Rudolph Maté, futur director cinematoqráfic.
Algunes escenes impactants, la visió deis aparells de tortura, el raspat de cabell, quan la fan
sagnar que, per cert, és una escena real pero feta per un doble i, per descomptat, I'escena final
a la foguera que és d'una verossimilitud sobrecollidora encara avui en dia.
La passió de Juana de Arco representa el triomf de la imatge sobre la paraula.

Javier

____________________________

M’han semblat molt adients els comentaris del Javier. Jo hi afegiria aquests punts:

1. Dreyer no va voler fer una recreació històrica de la figura de Joana d’Arc, sinó que se centrà sobretot en el procès contra ella, basant-se justament en les actes que se’ns mostren al principi de la pel.lícula, la qual es desenvolupa en una sola jornada (en realitat, va ser sotmesa a 29 interrogatoris).

2. Resumint molt, diria que és un film sobre la intolerància, vehiculada en aquest cas en l’opressió exercida pels poders públics com l’Església (que la vol fer abjurar de la seva fe natural) i l’Estat (els ocupants anglesos, que al final també reprimeixen durament tot el poble).

3. Mitjançant uns primeríssims plans de Joana d’Arc (extraordinària l’actriu Marie Falconetti) i dels seus botxins, Dreyer aconsegueix crear una gran tensió dramàtica, segurament augmentada pel fet que la pel.lícula sigui muda. Segons com, m’ha recordat algunes escenes d’El cuirassat Potemkin, de Sergei Eisenstein.

4. El muntatge és un altre aspecte a destacar. No és només una manera d’enllaçar les imatges, sinó que té un gran dinamisme, en contraposar els rostres agressius dels botxins amb el rostre sofrent (amb un cert aire de misticisme) de Joana d’Arc. Pensem també en tota l’escena de la foguera, amb les imatges del cos de Joana, el foc, els assistents a la barbàrie, els soldats...

5. En alguns moments, els impactants decorats, de caire més aviat intemporal, semblen expressionistes. I no és estrany, perquè van ser obra de Hermann Warm, el mateix que va fer els d’El gabinet del doctor Caligari.

Ramón Sol