PERSONA

1966.- Durada 81 min. Direcció i guiótor: Ingmar Bergman ; Música: Lars Johan Werle; Fotografía: Sven Nykvist (B&W) ; Repartiment: Liv Ullmann, Bibi Andersson, Margaretha Krook, Gunnar Björnstrand, Jörgen Lindström Productora : Svensk Filmindustri (SF)

Sinopsis

Elisabeth (Liv Ullmann), una célebre actriu de teatre, és hospitalitzada després de perdre la veu durant una representació d'"Electra". Després de ser sotmesa a una sèrie de proves, el diagnòstic és bo. Però, com segueix sense parlar, ha de romandre a la clínica. Alma (Bibi Anderson), l'enfermera encarregada de cuidar-la, intenta trencar el seu su mutisme parlant sense parar.

 La identidad en conflicto en "Persona"

Gràcies a la pel · lícula he recuperat Persona que és del millor de Bergman. Com vas dir és una relació vampírica entre les dues dones. Una és ella en el seu món i no es comunica, ha deixat de parlar per aïllar-se de tot i l'altra s'obre absolutament el que dóna peu a l'absorció gradual i d'aquí el vampirisme psíquic que Bergman ens aclareix amb el real i físic d'Elisabet xuclant la sang d'Alma. Un fill no desitjat i un avortament les uneix i la forma de viure el drama les separa. Elisabet va abandonar la màscara i l'Alma es despulla d'ella amb la seva malalta i aquesta evidència la fa odiar. Fantàstiques imatges amb primers plans insuperables de les dues actrius, la càmera no les deixa ni un moment i el cinema es mostra en estat pur. 

Paco

-El títol original de la pel.lícula era Cinematografia, o sigui que d’entrada Bergman volia oferir una reflexió sobre el cinema, com ens mostra clarament al principi i també al final: un projector, una pel.lícula que es crema, dibuixos animats, escenes de cinema mut, a més a més d’un penis erecte, una aranya, un xai degollat, una mà crucificada, un dipòsit de cadàvers i, especialment, un nen que acarona el rostre d’una dona (o de dues dones que s’han fos en una). Més o menys a la meitat de la pel.lícula, la imatge es trenca abruptament i la pel.lícula es torna a cremar, como si comencés una segona part després unes imatges molt desenfocades de l’Elisabeth. Per cert, en cap moment hi surt la paraula FIN.

-Casualment, aquest estiu he estat a Estocolm (on Bergman va dirigir el Reial Teatre Dramàtic), i he aprofitat per llegir Linterna mágica, el seu llibre de memòries, on parlant d’ell mateix com a director de teatre diu: «Si por un momento levantase la máscara y dijese lo que realmente siento, mis compañeros de trabajo se volverían contra mí, me harían pedazos y me tirarían por la ventana». Aquest és precisament un dels grans temes de la pel.lícula. Bergman explica així la dificultat que tenia per mostrar el que sentia: «Habían de pasar más de cuarenta años [diu parlant de quan en tenia catorze] antes de que mis sentimientos se librasen del hermético recinto en el que vivieron encerrados».

-Altres temes que també surten a la pel.lícula: la incomunicació (un tema molt de moda als anys seixanta), la por a mostrar-nos tal com som (sense màscares), la dificultat d’estimar (cas de l’Elisabeth i el seu fill), la fragilitat de la identitat personal, l’agressivitat mal expressada, l’erotisme que apareix en diversos moments, la fusió —i confusió— entre les dues protagonistes…

-M’ha semblat extraordinari el blanc i negre de la pel.lícula, inclosos els moments en què no sabem si el que passa és la realitat o és un somni (per exemple, la visita del marit de l’Elisabeth i la confusió amb l’Alma), o bé quan l’Elisabeth va a l’habitació de l’Alma i totes dues s’acaronen mirant a càmera, en unes imatges molt conegudes de la pel.lícula. Tant la Liv Ullmann (que després seria la parella del director) com la Bibi Andersson estan magnífiques.

-No entenc ben bé el sentit de les «foses a blanc» (es diu així?; en castellà, diria «fundidos a blanco») que surten un cop de vegades, cap al final: la primera quan se superposen els rostres de les dues protagonistes, i la segona quan, una mica més endavant, tots dues s’acaronen. Ja ens ho explicarà el Julio.

Algunes frases que m’han semblat significatives

1. La doctora que s’encarrega de l’Elisabeth:

-«Elisabeth está totalmente sana, tanto física como psicológicamente. No es un caso de histeria». Però de fet és una mica difícil d’explicar el mutisme de l’Elisabeth: pot ser per l’horror davant de la violència del món modern (un «bonze» que s’autoimmola, etc.) o pel malestar derivat del rebuig que sent envers un fill no desitjat, tal com li recorda l’Alma en un llarg i intensíssim monòleg que Bergman resol d’una manera sorprenent, repetint-lo dues vegades: una amb el rostre de l’Alma en primer pla i una altra amb el de l’Elisabeth.

-«Hay un abismo entre lo que eres para ti misma y lo que eres para los demás. Cada palabra, una mentira; cada gesto, una falsedad; cada sonrisa, una mueca… ¿Suicidarse? Tú no harías eso. Puedes encerrarte en ti misma, aislarte… Pero la vida se cuela por todas partes».

2. El marit de l’Elisabeth:

-En una carta que li escriu a la clínica on està ingressada i que li llegeix l’Alma: «Estamos gobernados por fuerzas que sólo controlamos parcialmente».

3. Elisabeth

-A la carta que li escriu al seu marit: «Alma me está malcriando… A veces llora por sus pecados del pasado… Su idea de la vida no concuerda con sus acciones».

4. La infermera Alma:

-Parlant d’ella mateixa, al començament: «Me casaré con Karl-Henrik y tendremos unos cuantos hijos que yo criaré. Todo está decidido... No hay nada que pensar. Eso me da una enorme sensación de seguridad». I més endavant: «Es tan agradable hablar… Siempre quise tener una hermana».

-Després d’haver-li explicat l’escena eròtica de la platja amb la seva amiga Katarina i dos nois joves: «¿Era yo dos personas? Creo que me podría convertir en ti, si me esforzara… Por dentro somos iguales».

-Després de llegir la carta de l’Elisabeth en què es parla despectivament d’ella: «Quizá serías mejor persona si te permitieras ser lo que eres… Tu locura es la peor, aunque dijeron que estabas mentalmente sana… Yo sé lo podrida que estás».

-Quan fan una mena de trio amb el marit de l’Elisabeth: «Esto es una vergüenza… Estoy podrida… Todo son mentiras».

-Quan se superposen el rostre d’ella i el de l’Elisabeth: «Pero yo no soy como tú. No siento como tú. Yo soy Alma, no Elisabeth Vogler… Ya veremos cuánto aguanto… Hablar no sirve de nada».

Ramon Sol