CACHÉ (ESCONDIDO)

Any estrena: 2006
Durada: 117 minuts
Direcció: Michael Haneke
Guió: Michael Haneke
Intèrprets: Daniel Auteuil, Juliette Binoche, Maurice Bénichou, Annie Girardot, Lester Makedonsky
Fotografia: Christian Berger
Muntatge: Michael Hudecek, Nadine Muse
Música: Ralph Rieckerman
Idioma: Francés
Web: http://www.cache-lefilm.com/

Una càmera fixa ens mostra un carrer. Una casa al fons i el moviment de persones i vehicles que hi transiten són el punt d'arrancada d’una història absorbent en la qual Georges, periodista de professió, comença a rebre vídeos anònims, gravats d’amagat, al carrer, on se’l veu a ell, la seva família o casa seva. De la mateixa manera, les cintes solen arribar acompanyades per dibuixos estranys i inquietants. Poc a poc, el seu contingut es fa més personal, despertant les sospites d’un George que es veu obligat a reviure el passat.

Interpretada magistralment per Daniel Auteuil i Juliette Binoche, Caché es converteix en un thríller fred formalment, però extremadament calent de fons, endinsant l’espectador al relat a la manera dels grans mestres. Haneke ens porta de la maneta juntament amb Georges, un home que té una bona feina i una bona família, que veu com en un moment determinat de la seva vida ha de fer front als fantasmes del passat. El més interessant de la pel·lícula és la manera com el director manipula l’espectador a través d’una narració inquietant. Caché retroba el millor Haneke, controla les nostres emocions, el ritme i la sensació d’amenaça. Descriu els protagonistes d’una manera calculada. Examina la moralitat d’aquells que tenim la sort de viure en llocs afavorits. És una pel·lícula intel·ligent i angoixant, un film superb que analitza l’enfrontament de les persones amb els seus dimonis interiors. Penetra misteriosament dins de cada un de nosaltres i resulta gratificant.

Haneke, amb aquest film, deixa el cinema europeu al nivell més alt dels últims anys. Ha obtingut el reconeixement del Festival de Cannes, amb els premis al millor director i el Fipresci. Va aconseguir els premis a la millor pel·lícula, director i actor (Daniel Auteuil) dels Premis del Cinema Europeu, així com el premi “50 aniversari” de la Setmana Internacional de Cine de Valladolid.

_____________________

Caché: una història incómoda. Són les imatges les que em fan sentir que hi ha alguna cosa que no funciona, desagradable com a espectador. Pel fet que una situació normal, una familia, es pot destruir en molt poc temps i transformar-se en enganys i agresions.
Som així, violents i mentiders quan estem sota pressió?. Som el que pensem. Haneke explica d'una forma molt sencilla i clara el costat fosc de l'esser humà. Em pregunto si ens podem desfer del costat fosc. L'escena del suicidi es impactant, pero també ens manipula.
Pot l'esser humà ser feliç o no?.
Podem cambiar la nostra manera de viure, de percebre el món?

Xavier

_____________________

AMAGAT

Què és el que s’amaga –o potser no- dins les imatges de Caché?

En primer lloc, ens trobem davant d’un thriller que ja desde la primera escena (els crèdits inicials amb una camara fixa que deixa veure la residència dels protagonistes) ens mostra una intriga que s’anirà desenvolupant durant tota la cinta, fins arribar a l’últim pla que ens deixa amb un neguit digne de comentar quan fem tots plegats el comentari el proper dilluns.

És una intriga progressiva, amb un clímax tràgic en l’escena de la mort del Majid. I sempre amb la sensació com a espectador que la trama ens mostra tants elements com ens amaga.

També podem parlar de Caché com un intens drama psicològic, on la culpa, aquest concepte fonamental de la nostra moral judeo-cristiana, és el nucli del que deriven els comportaments de gairebé tots els personatges. Georges és el que més veu condicionada tota la seva vida des de l’aparició de la primera gravació. No es pot sostreure mai d’aquesta angoixa. La seva dona Anne és testimoni de la degradació de la seva relació de parella i del seu paper com a mare. Pierrot amb el seu episodi de desaparició no fa més que reforçar aquesta sensació de malestar, de que quelcom fosc s’ha ficat a les seves vides.

I no podem deixar d’assenyalar el contingut social de la pel·lícula. Un episodi ben dramàtic de la recent història francesa serveix com a generador argumental. La ‘massacre de París’ de 1961 que va deixar entre 70 i 200 morts ens remet un altre cop a la culpa, en aquest cas a la consciència nacional de tot un país que ha viscut un segle XX amb moltes tragèdies.

El Majid es queda orfe i sembla ser que irremeiablement comdemnat a la ‘banlieue’ on el trobem 40 anys després. Serà el seu fill qui no es resigna a aquesta vida i busca el càstig de qui veu com a culpable? O potser no hi ha cap culpable, ni cap càstig?

La resposta, amagada, un cop més.

Jesus