OBRES MESTRES DE LA HISTÒRIA DEL CINEMA

CANTANDO BAJO LA LLUVIA

La primera pel·lícula del curs octubre/novembre 2007 serà el gran clàssic d'Stanley Donen, considerats per alguns historiadors del cinema com el clímax del musical dels anys 50.

Alguns enllaços:

El film com a musical
Gene Kelly
Una crítica





Hazme reir



Els vostres comentaris:

Intuir es poc, al marge d'una visió clara en l'intent d'agradar a l'espectador i de captar l'interès que s'havia perdut en aquest gènere feia un temps enrera.

Esdevénen els aspectes més expressius en la interpretació, junt amb l'impacte visual del color, gran protagonista en tot moment, en tota escena. Inclús diría que durant la critica en imatges del cine sonor i en B/N en El Caballero Duelista la nota de color el dona precisament el toc d'humor.

Davant el pas del cine sonor al parlat que ens reflecteixen en tot moment, ens trobem en una situació molt dura davant dels actors de l'època que no saben com tirar endevant en el nou musical. Penso que molts i grans artistes van veure troncada la seva carrera,( com en el cas de la Lina ), donant potser mes protagonisme als actors de teatre. En aquest comentari podría afegir que justament la cançó SINGIN IN THE RAIN i en el fet de que estigui plovent durant la pelicula, te a veure en aquesta culminació d'artistes que marchen i altres nous que entren. La pluja arrassa amb lo vell i dona pas a la nova generacíó.

Marina

___________________________________

Considerado como uno de los mejores actores y bailarines de la historia del cine Gene Kelly en la secuencia de cantando bajo la lluvia te incita a levantarte de la silla a ponerte a bailar.Se unen en esta secuencia canto , coreografía y magia . He leido que la pelicula es una de las producciones que satirizó en Hollywood el paso del cine mudo al sonoro y esta considerado el mejor musical de todos los tiempos .Es la primera vez que acudo a un taller de cine, espero aprender a valorar una pelicula.Cantando bajo la lluvia la vi en los años 70. En este pase de obres mestres mi forma de verla fue diferente,tiene momentos muy comicos,te ries . Me gusto .

Roge

SINGIN’ IN THE RAIN

“I'm singing in the rain, Just singing in the rain, What a glorious feeling, I'm happy again”. Escuchando esta canción ¿quién no piensa en Gene Kelly bailando alegremente bajo la lluvia? Es tan evocadora que hasta no hace falta haber visto la película para imaginarlo. No es nada sorprendente pensar que Singin’ in the Rain se haya convertido en la obra maestra del genero, en la película culta de la comedia musical. Hasta la gente no aficionada al genero la ha adoptado.

Singin’ in the Rain es una película que consigue mezclar a la perfección la comedia musical, la parodia y una critica de la industria de Hollywood. Estos 3 enfoques aparecen claramente en la primera escena de la película: Cuando las estrellas de la época (tan glamour que rozan el ridículo) desfilan bajo los ojos de un público histérico y Gene Kelly nos cuenta – a través de diversos números de baile - la historia de su “digna” subida en Hollywood. Sabemos desde el primer momento que hemos entrado en el mundo de la parodia y que la comedia (y el buen humor) lo contaminara todo: Los números de baile, la critica sobre Hollywood y sus estrellas etc.

Poco tiempo después aparece en el guión la llegada del sonido en la industria cinematográfica - primero de forma anecdótica (durante la fiesta) y después como una gran revolución - y nace, The Jazz Singer, la primera película parcialmente hablada de la historia del cine. A partir de ese momento el público quiere películas 100% habladas, 100% cantadas y 100% bailadas. Y del mismo modo que lo ha hecho con el Star System en la primera secuencia, Singin’ in the Rain narra con un gran sentido del humor como los estudios se vieron obligados a producir películas (sin necesidad de argumento ninguno) donde todas sus estrellas cantan y bailan como mejor pueden, primero en los estudios (Make’ em laugh; La declaración de amor de Lockwood a Kathy ) y después en la calle. Con la llegada del sonido en el guión, el efecto cómico ya no es solamente de payasadas sino que utilizan las situaciones burlescas que pueden surgir con el doblaje (problemas de sincronización de sonido, necesidad de doblar los actores que tienen una voz poco atractiva, cursos de dicción) y añaden juegos de palabras (“No hay nada entre nosotros: Solo aire”), diálogos con doble lectura (“Lockwood y Lamont: Hablan! Y Lina dice: “¡Claro que hablamos!”).

A lo mejor por eso Singin’ in the rain es un musical que consigue gustar a los que normalmente rechazan al genero: No hay predominio de los números musicales. Esta vez comparten la escena con otro elemento de mucho peso, el del buen humor.

Por otro lado, el argumento es mas complejo y no solamente gira en torno a la preparación de una obra musical o al nacimiento de una historia de amor. Nos da un autentico homenaje al cine, a los actores y a cada uno que participe en la concepción de una película.

Billy Wilder lo hizo en Sunset Boulevard 3 años antes. Con Singin’ in the rain el cine americano vuelve a relatar la transición del cine mudo al hablado, un problema que acabo con muchas carreras de los años 20. Singin’ in the rain lo hace esta vez con un tono optimista donde la perseverancia, la amistad, el amor y la fantasía llevan a cabo de todas las dificultades... Como en los mejores sueños. Y por cierto, si es de un sueño de lo que se trata, yo soy Cyd Charisse, la morena que baila con Gene Kelly en la secuencia de Broadway Melody...

SINGIN’ IN THE RAIN

Què te “Singin’ in the rain” perquè cada vegada que cauen tres gotes, tinc un paraigües a les meves mans i veig un basalt, tingui ganes de cantar, ballar i xapoteiar? i suposo que no sóc l’únic a qui li passa!!.

a) Unes melodies que s’enganxen com els badalls? “Make ’em laugh”, “Good Morning” i per descomptat la pròpia “Singin’ in the rain”. Totes elles canten per si soles.

b) Les Coreografies espectaculars i efectives que han quedat en tots nosaltres? (sempre he volgut saber fer aquests passos musicals, i de “més jove”, amb els amics, intentàvem fer el salt cap endarrere que fa el Cosmo en “Make ‘em laugh”; he de dir que sense èxit).

c) Què explica la historia del cinema als anys vint, (el pas del cinema mut al cinema sonor), amb les seves interioritats?

d) L’humor que es respira a tota la pel·lícula? amb l’element principal de la Lina com si fos el “payaso tonto” de la pel·li.

e) La Identificació immediata amb l’heroi, la seva xicota i l’amic de tota la vida? Qui no voldria ésser el Don Lockwood?, o la Kathie? o el Cosmo?.

f) Al Glamour i la Sensualitat present? A tota la pel·lícula estan presents les festes, les estrelles de Hollywood del moment, grans magnats, ambients exclusius, etc...; i al número de “Brodway” apareixen les cames més llargues que jo he vist al cinema; (no se si a la societat americana de l’època van ésser un escàndol o no)

Al meu entendre, tot això te molt a veure, però també ho tenen altres pel·lícules menys “valorades o importants”. El que fa indiscutible a “Singin’ in the Rain” és l’optimisme que és respira a cabassos a tot el film, l’alegria de viure, el “tot està per fer i tot és (o serà) possible (o realitzable)”, malgrat les dificultats existents:

Ja al principi veiem que el Don (i el Cosmo?) compleixen el “Somni americà”; arriben a triomfar, no sense dificultats i treball. A un dels números finals, “el de Brodway” s’explica una història similar (en aquest cas, de ficció?).

El mateix li passa a la Kathie, ballant entre un munt de noies més, és “re-descoberta” entre totes elles pel productor; tot i que, al principi, no és pot convertir en una estrella pels problemes amb la Lina, al final sortirà triomfant, de la mà del Don i el Cosmo.

El Don troba a la dona que estava buscant, la “perd”, però al final es tornen a retrobar i solucionen els seus problemes inicials.

I per sobre de totes les adversitats “superades” a la pel·lícula, lògicament sobresurt la de convertir en un temps record “El Cavaller Duelista”, una pel·lícula muda ja rodada, en “El Cavaller Dansaire”, un musical amb les noves tecnologies que aporta el sonor, però amb la dificultat afegida de la catastròfica veu de la Lina.

Un altre aspecte destacable del film és, que explica una part de la Historia del Cinema, el pas del cinema mut al sonor, així com moltes interioritats.

Molts entesos, aquest tipus de pel·lis, les engloben en un subgènere: “Cinema dins del Cinema”, són pel·lícules que parlen del cinema, el cinema mirant-se a si mateix, en diferents aspectes;

“Singin’ in the Rain” indiscutiblement, pertany a aquest subgènere (si és que existeix).

Altres Pel·lis que parlen de cinema: La Condesa Descalza, Mankiewicz, 1954 / Fellini Ocho y Medio, Fellini, 1963 / La Rosa Púrpura del Cairo, Woody Allen, 1985 / Cinema Paradiso, Giuseppe Tornatore, 1988 / El juego de Hollywood, Robert Altman, 1991 / Ed Wood, Tim Burton, 1994 / La Niña de tus ojos, Fernando Trueba, 1998 / Un Final Made in Hollywood, Woody Allen, 2002, (podem trobar molta més bibliografia) ens poden ajudar a discutir a classe si, podem parlar d’un veritable subgènere, i què ens aporta realment aquest subgènere.

Per exemple, a “Singin’ in the Rain” queda patent que la “parella” Don-Lina és una ficció creada pels estudis per vendre més. Més de 50 anys després (la pel·li és dels 50, encara que suposo que abans també podia succeir), els estudis continuen fent el mateix, o, algú es creu realment que Tom Cruise i la Penèlope van ser parella i no va ser una acció de marketing per llançar les seves carreres?.

Jordi

____________________________________________________________

EL NÚMERO MUSICAL MÉS CONEGUT

Un breu anàlisi d'aquesta seqüència:

- A nivell temàtic, el ball sota la pluja marca en definitiva un final de la trama, ja que queda exposada la conclusió del film. Malgrat els problemes, les traves, els enrenous, una actitud positiva pot portar a solucionar els problemes, per greus que semblin. Aquest reduccionisme vital és el que dona a tota la pel·lícula aquesta "joie de vivre". De fet, la seqüència de la pluja es precedida per altra molt important en la que els tres personatges decideixen tirar endavant amb el musical i on el diàleg fa esment a aquesta actitud quan Kathy diu que fa un bon dia malgrat plogui. Per tant, la seqüència marca el primer final del film, on hi hauran després altres.

_ A nivell formal, el número de "Singing in the rain" mostra la perfecció del duo Donen-Kelly i com el muntatge havia demostrat la capacitat d'integració del número musical dins la narració. L'inici de la seqüència quan surt de casa de Kathy i el final amb el policia integren perfectament el número en una continuïtat narrativa perfecta. El carrer solitari és un marc ideal per deixar-se anar i l'espectador compren totalment la naturalitat del fet (el que contrasta amb el número anterior "Good morning", en el que tota la posada en escena és hiperartificial (es travessen parets, els moviments de càmera son horitzontals, teatrals,...). El muntatge dins la seqüència "Singing in the rain" porta un ritme propi. Els diferents talls donen peu a variacions de ritme, tot passant per un tempo pausat al principi que es va animant paulatinament. Cada tall permet fer evolucionar el ritme inclús introduint moviments de càmera més barrocs en els moments més "andantes". La seqüència té una pròpia estructura simètrica que la porta a ser una de les més conegudes de la història del cinema. Quan acaba, ningú pot dubtar ja que tots els seus plans acabaran bé.

Julio