OBRES MESTRES DE LA HISTÒRIA DEL CINEMA

COMO SER JOHN MALKOVICH

Obra Mestre d'Spike Jonze. Cinema post-modern per discutir-ne a fons

Any 1999 Nacionalitat EUA Estrena 10-03-2000 Génere Comèdia Durada 112 m. ZINEMA.COM T. original Being John Malkovich Direcció Spike Jonze Intérprets John Cusack (Craig Schwartz) Cameron Diaz (Lotte) Catherine Keener (Maxine) Orson Bean (Dr. Lester) Mary Kay Place (Floirs) Guió Charlie Kaufman Fotografia Lance Acord Música Carter Burwell Muntatge Eric Zumbrunnen

Un titellaire entra a treballar en una atípica empresa on coneixerà la Maxine, de qui s'enamora perdudament tot i estar casat amb una dona mig paranoica que té la casa plena d'animals. Un dia, passajant-se per la seva oficina, descobreix un túner secret i amagat que porta directament dins el cap de John Malkovich, cosa que farà servir per enamorar a Maxine, tot i que la dona del titellaire també voldrà fer-se amb el descobriment i amb la sensual amant del seu marit.
__________________________________________________-
Les vostres opinions:

Ens proporciona una estona deliciosa, plena de sorpreses i situacions absurdes, i es molt divertida!

Original, es just la paraula que em suggereix aquesta pel·lícula. Original historia (un misteriós túnel que aboca al cap d’un actor), amb personatges originals (el titellaire i la seva despentinada dona, la sensual i interessada companya, el iaio cap de l’oficina i... en John Malkovich!) i no menys originals localitzacions ( la planta 7 i ½, el voral d’una autopista, la part mes prosaica de la casa d’un actor...). Tanta originalitat però, es difícil de mantenir al llarg d’una hora i mitja i, sobretot cap al final, s’enreda en un embolicat triangle amorós que aporta ben poc a la historia. Així i tot, la peli es magnifica. Ens proporciona una estona deliciosa, plena de sorpreses i situacions absurdes, i es molt divertida!

Sobretot em deleixen els personatges. No sabria quin triar.

En John Cusack, un titellaire fracassat que munta uns espectacles tant bells com delirants -quasi pornogràfics de vegades- al mig del carrer, per a escàndol dels vianants. Imatge viva de la inadaptació del geni, del fracàs de la creació front al comercialisme descarat dels que triomfen jugant nomes amb la especularitat i el tamany. La Cameron Diez (quien te ha visto y quien te ve...) en un inusual personatge de dona confusa que canalitza el seu insatisfet instint maternal cap als animals, i el seu -no menys insatisfet- desig sexual no sap ben be cap on, però amb entusiasme, sempre al darrera de la passió i el plaer (potser fins llavors desconegut?). I la bella, freda i calculadora Maxine, parodia inigualable de les vampiresses cinematogràfiques actuals -tipus Sharon Stone a Instinto Bàsico- que juga, manipula i enganya a tota la resta de personatges.

També m’agrada la candidesa del avi que enveja la joventut i desitja la vida eterna, però al que aquesta possibilitat li arriba de casualitat, sense haver de vendre l’anima al diable com en el mite clàssic. O la recepcionista de la oficina, sorda psicològica que sembla no entendre res i va provocant uns estrafolaris diàlegs de pur humor absurd, dignes dels germans Marx.

I m’agrada sobretot el personatge d’en John Malkovich que (d’alguna manera) s’interpreta a ell mateix i te la valentia d’enfotre-se’n a gust. Quina manera més senzilla de desmitificar a la gran “estrella” de Hollywood, nomes veient-lo remenar per la nevera o fer gestions casolanes per telèfon. Quin poc glamour!. Quina critica mes mordaç de l’èxit i els mecanismes que el propicien, quan el repetidament fracassat titellaire arriba ràpidament a la glòria nomes perquè s’aprofita de que els altres el confonen amb un personatge famós. On queda la famosa igualtat d’oportunitats?

Amb gracia i humor, la peli ens parla encara de mes coses: del desig de ser un altre, de l’atractiu de la fama, del procés creatiu, de com un actor es posa en la pell dels personatges, de la manipulació,... Però vaja, no es pot pas comentar tot!!

Lourdes

________________________________________________

“Cómo ser John Malkovich” i “Quiero ser cómo Beckham”

“Cómo ser John Malkovich” i “Quiero ser cómo Beckham”, dues pel·lícules de noms paral·lels i arguments igual d’espectaculars. Després d’aquesta afirmació segurament tindreu la curiositat de continuar llegint, encara que només sigui per la dosis extra d’ego que experimentem quan rebem una informació tan profundament errònia; o per la curiositat de saber per quines remotes i infundamentades raons algú pot posar en un mateix sac produccions tan diferents. Sigui com sigui, he aconseguit extirpar-vos, de manera intrusiva i enganyosa, un bri de la vostra atenció.

I això mateix, multiplicat per mil i amb un to sobradament més encertat, és el que aconsegueix el guionista Charlie Kaufman en l’inici de “Cómo ser John Malkovich”. És un començament senzillament perfecte. El titellaire, l’esposa inestable, la dona de llengua lleugera, el “jefe” pervertit… La presentació dels personatges és excelent i el desenvolupament de l’acció a una alçada de 7 plantes i mig, brillant.

Però després d’aquesta primera demostració cinematogràfica hi ha un punt d’inflexió difícil de determinar. Allò que fa que de sobte, en mig d’un joc d’atraccions entre personatges purament surrealista, sentis algú a l’habitació del costat, o et preguntis quina hora és; i en aquest instant es desfà l’encanteri. Hi ha una part de tu que ja no està amb John Malkovich i és llavors quan perceps les llacunes de la genialitat humana.

Sílvia.