Aquesta és la pel·lícula del 30 d'octubre 2006.
1955 .- DURADA 93 min. EUA.- DIRECTOR Charles LaughtonGUIÓN James Agee (Novela: David Grubb)
MÚSICA Walter Schumann
FOTOGRAFÍA Stanley Cortez (B&W)
REPARTO Robert Mitchum, Billy Chapin, Sally Ann Bruce, Shelley Winters, Lillian Gish, Peter Graves, Evely Varden, James Gleason
PRODUCTORA United Artists
Un psicòpata que es presenta ell mateix com a predicador coincideix a la presó amb un home sentenciat per robatori que, abans de morir, li explica que va amagar un botí de 10.000 dòlars. Recuperada la llibertat, seduirà la vídua del lladre i sotmetrà els seus fills a una persecució implacable a la recerca dels diners.
Més info:
Crítica sobre els aspectes onírics del film
Charles Laughton, el directot a Viquipèdia
Crítica de la novel·la
Comentaris dels alumnes:
La imatge que més em va agrada va ser quan el vell li diu al nen que si hi ha algun problema a casa seva, que li faci saber, sigui l'hora que sigui, i que hi anirà enseguida. Encara que quan arriba el cas el vell no pot ajudar-lo, perquè està borratxo.
Una de les escenes que té força és la declaració de culpabilitat en públic de la dona de Harry Powell (R.Mitchum). Una altra escena que em va culpi i que té relació amb la que acabo de mencionar va ser la nit de noces. És estrany com una persona adulta pot ser tan vulnerable i contrasta amb la fermesa del nen.
La música de l'escena final és molt alegre.
Carme
____________________________________________________
Aún habiéndola visto ya unas cuantas veces, al revisar este pasado lunes “La noche del cazador”, de Charles Laughton, volví a quedarme sorprendido, sobrecogido; volvió a entusiasmarme.
Me parece perfecto tratarla de “inclasificable”, como suele hacerse.
Por lo general, llamamos inclasificable a aquello que no podemos etiquetar, que no se adscribe a una norma, que resulta difícil de comparar. Pero en este caso acabamos llamando inclasificable a una película a la que podríamos colgar muchas etiquetas, sin saber cual es la más apropiada. Se adscribe a varios géneros (cuento gótico, thriller, drama psicoanalítico, incluso comedia), admite distintos acercamientos (lucha entre el bien y el mal, complejo de Edipo, soterrada sexualidad).
¿Quién es el narrador, quién nos cuenta la historia?
Supongo que John, el pequeño protagonista. Sólo la mirada de un niño puede ver las sombras tan enormes, convertir a un padrastro en un ogro, imaginar la orilla de un río como algo tan mágico.
Tres escenas favoritas.
1 – El descubrimiento del cadáver de Willa Harper en e fondo del río.
2 – Cualquiera de las dos secuencias del descenso nocturno del río.
3 – La secuencia previa al asesinato (que no vemos) de Willa Harper.
Nada más. Nos vemos el lunes y pasamos un buen rato.
JM Izuel.
________________________________________
Pare i fill en La Nit del Caçador
Seria possible fer una lectura completament edípica del film de Charles Laughton. Si el film planteja moltes dualitats, com la ja arxiconeguda entre el bé i el mal, una altra seria aquella que ens relaciona constantment, com en un joc de miralls al nen/fill John Harper i a l’adult/pare Harry Powell. Però abans d’iniciar un anàlisi de caire psicoanalític, podem veure com l’intercanvi de funcions entre aquests personatges reforça la complexitat de la seva relació.
El predicador es mou al llarg de la pel·lícula com un nen obsessiu que busca el seu tresor, exterioritzant la seva frustració amb pataletes com quan crida després de que els nens li tanquin la porta del soterrani o quan fugen amb la barca. Però John, pel contrari, adquireix condició d’adult al mostrar-se fred i calculador, tot protegint tres dones: la seva mare (hauríem de fer a part un estudi del comportament d’aquest adult), la seva germana i la nina. Totes tres abduïdes pel predicador.
La figura del pare absent i desitjat és present en la psicologia de John. Orfe des del bell principi del film, desitja recuperar aquesta figura, encara que sigui la del predicador. Per això reacciona igual davant la detenció dels dos pares, o quan es nega a declarar contra el predicador davant del jutge. És significatiu que en aquesta seqüència el nen faci la seva declaració davant del quadre d’Abraham Lincoln (el pare de la pàtria).
julio
___________________________________________
Crec indiscutible que “The night of the hunter” és una petita joia del
cinema potser ja em costaria una mica més considerar-la com obra mestra.
Per a mi l’interès de la pel.lícula va de baixa en el moment que els nens
arriben a la casa on son acullits per la “fada bona” A partir d’aquest
moment crec es trenca la màgia i es torna una mica “nyonya” i els
personatges perden força. El predicador, en lloc de terrorific –com ho es a
la primera
part- es torna grotesc i ridícul, el triomf del bé sobre el mal es massa
patent i només i falta el final feliç i rellapat de la nit de Nadal.
Per aixó, donç, les escenes que per mi són més culpidores estan en la
primera part
-L’’arribada del tren que porta el malvat (accentuada per una música que
anuncia aquesta arribada)
-La nit de noces: des de que Shelley Winters es disposa a entrar a
l’habitació: la seva mà en el pom de la porta avís del que li espera quan
traspassi el dintell , el discurs del predicador, com sotmet a la dona i la
fa sentir “bruta”, la fotografia, la música que acompanya l’acció.. es
magnífica
-L’escena en que la nena fa ninots de paper amb els bitllets volant i sobre
tot la mirada desafiant del nen al final de l’escena, gairebé de burla al
predicador amb la nina agafada al davant
-La molt classica imatge de la dona morta en el fons del riu amb el cabells
onejant
-i, com no, quan els nens passen la nit al paller. des de que baixen de la
barca i es veuen les dues construccions: la casa amb la finestra illuminada
des de dins i d’on surt una dolça cançó i l’ocell a la finestra (la llar
acollidora) i d’altra banda l’estable, aquí la finestra es de dins a fora la
nit inquietant i l’aparició del predicador dalt de cavall retallat sobre
l’horitzó i la inquietant cançó.
-En la darrera part de la pel.lícula i ja a la casa, la imatge de la vella i
el predicador cantant a la vegada la mateixa cancó encara que amb diferent
lletra.
En general el que més destacaria són les imatges plenes de poesia, la
fotografia un esplèndit blanc i negre, el retrat de la societat rural de
nort america en els anys de la gran depressió (no massa lluny de l’actual),
la inquietant atmòsfera que es crea en alguns moments puntuals, la dualitat
bé/mal (hade/love), que inclús es dóna en el riu, camí de salvació però que
en alguns moments se’ns presenta perillós i amaga en les seves aigües el
crim. És aquesta dualitat un reflexe de la personalitat del propi director?
En quant a qui narra l’història, potser el nen si tenim en compte que el
narrador és el que està present a gairebé totes les escenes? o és la vella
que explica el conte?
àngela
__________________________________________________________
Per mi aquest film és una fàbula gòtica. M'han culpit una sèrie de
seqüències, però la que més m'ha conmogut és quan el nen John, després
de tant patir i de tant protegir, li regala a la senyora que els cuida
(la del rebaño, no recordo el nom) una poma que és l'única cosa que li
pot oferir i que ella també va oferir-li quan ell no creia en ningú més
que en la seva germana.
Ens veiem aquest dilluns.
Ester
1 comentario:
Per mi aquest film és una fàbula gòtica. M'han culpit una sèrie de seqüències, però la que més m'ha conmogut és quan el nen John, després de tant patir i de tant protegir, li regala a la senyora que els cuida (la del rebaño, no recordo el nom) una poma que és l'única cosa que li pot oferir i que ella també va oferir-li quan ell no creia en ningú més que en la seva germana.
Ens veiem aquest dilluns.
Ester
Publicar un comentario