- Director: Roberto Rossellini;Guió: Federico Fellini, Sergio Amidei, Roberto Rossellini (Historia: Sergio Amidei & Alberto Consiglio). Música: Renzo Rossellini. Fotografía: Ubaldo Arata (B&W)
- Repartiment: Aldo Fabrizi, Anna Magnani, Marcello Pagliero, Maria Michi, Harry Feist, Vito Annichiarico, Francesco Grandjacquet, Giovanna Galletti, Carla Rovere
Durant l'ocupació nazi de Roma, el líder de la resistència Giorgio Manfredi es perseguit per la Gestapo. A través del seu amic Francesco contactara amb el sacerdot Pietro Pellegrini, qui aprofitant la seva condició lliure de toc de queda portarà diners per la resistència
Vaig
veure Roma città aperta fa bastants anys i recordo haver sortit del cinema molt impressionat. Rossellini com a personatge m'interessava especialment ja que el seguia en les seves aventures pel món fent cinema documental i no entenia com un geni del cinema compromès i iniciador del neorealisme ens havia deixat sols. Suposo que el cinema comercial el marginava ja que la seva sinceritat, honestedat, dignitat i per
sobre de tot la cara de la realitat molestava a la "comoditat" de la nostra societat. Encara s'em fa un nus al coll quan Pina corre darrere del camió que porta al seu home i la freda metralladora del fred alemany acaba amb la seva vida. El cinema de Rossellini ens mostrava sentiments, emocions i dramatisme en estat pur i per a això no necessitava mitjans especials, només la seva necessitat d'explicar una realitat el més propera possible a la veritat. No puc analitzar la pel · lícula ja que la "sento" del principi a la fi. Un cop vista la pel · lícula no podies ser la mateixa persona les teves idees es recolocaban de forma diferent i certificabas que al teu barri i en la teva gent passaven coses que se tapaven que s'explicaven des interpretacions amb engany i tergiversació. Això és un principi del
que em suggereix la pel · lícula i aquest cinema-veritat. És una obra d'art que va obrir la porta a que les càmeres ens expliquessin el que passava al carrer.
Paco
Comença
la pel·lícula amb una desfilada de soldats alemanys molt borrosa.
Després millora la imatge però amb manca de nitidesa, això no és
obstacle per gaudir d'una gran obra. Em crida l'atenció la
il·luminació, que recorda el cinema mut, amb llum normalment sobre
la cara o mitja cara dels personatges i la resta en la foscor, moltes
vegades. El moviment de la càmera és àgil i oportú. M'agrada molt
la economia narrativa de Rossellini que inclús en grans escenes com
la mort de Pina (Anna Magnani) no es recrea, però aconsegueix
suficient dramatisme. Igual que en les escenes de tortura del final
de la pel·lícula. Compleix allò de “menys és més”, la
difícil simplicitat tant valuosa en el missatge de les imatges. Per
a mi hi ha com dues parts: la primera més melodramàtica, amb tocs
d'humor inclús on es presenten els personatges i la seva relació i
solidaritat davant l'enemic nazi. La segona, més dura, amb
l'abominable tortura i afusellament del mossèn (i la seva frase “lo
difícil no es morir bien sino vivir bien”). La música afegeix
dramatisme i és encertada. A la part final
apareixen més els discursos ideològics tant dels nazis com dels
presoners. Apareix el dubte si aquests acabaran claudicant i
delataran als seus companys. No ho faran, uns prefereixen suïcidar-se
abans i l'altra suporta increïblement les tortures més bestials i
repugnants. La ideologia cristiana trontolla a vegades quan el mossèn
atribueix els mals de la guerra a la culpa generada en algú moment
per les seves víctimes. Finalment apareix de nou la solidaritat per
la causa en el grup de nens presents en l'afusellament del cura i/o
un toc d'esperança en un futur millor. Em resum: l'encontre entre el
mal nazi i els valors i la rebel·lia davant la barbàrie, on les
ànimes prevalen per sobre dels cosos torturats i/o rendits als
falsos plaers de les noies venudes a l'enemic, i desgraciades també.
Pel·lícula
d'obligat visionat, d'un neorealisme que és pràcticament un
documental d'uns moments de la guerra a Roma.
La
meva valoració és un 8,5.
Rogeli
González.
No hay comentarios:
Publicar un comentario