HIROSHIMA, MON AMOUR

DIRECTOR: Alain Resnais; GUIÓ: Marguerite Duras; MÚSICA: Georges Delerue & Giovanni Fusco; FOTOGRAFÍA: Sacha Vierny & Takahashi Michio (B&W); REPARTIMENT: Emmanuelle Riva, Eiji Okada, Bernard Fresson, Stella Dassas, Pierre Barbaud; PRODUCTORA: Coproducció França-Japó; PREMIOS: 1960: Nominada a l’Oscar: Millor guió original


La pel·lícula tracta de les experiències d'una actriu francesa (Reva), anomenada Elle (ella), que interpreta el paper d'una infermera en una producció rodada en la Hiroshima de postguerra. Es troba amb un arquitecte japonès, (Eiji Okada), anomenat Lui (ell), i al marge de la seua família, esdevenen amants. El principi de la pel·lícula conta, en estil documental, els efectes de la bomba atòmica sobre Hiroshima, narrats des de la llunyania per personatges sense identificar. L'home estava en l'exèrcit japonès i la seua família era a la ciutat aquell dia.

Emprant flaixbacs mentre es narra la història d'amor del 1959, la dona parla de les seues experiències durant la Segona guerra mundial, a Nevers, França, on va estar lligada a un jove soldat alemany durant l'ocupació, el que va suposar el rebuig de la societat quan va acabar la contesa.

Hiroshima mon amour ha estat descrit com el Naixement d'una nació de la Nouvelle Vague francesa pel crític americà Leonard Maltin, ja que el seu estil innovador va contribuir a la inspiració del moviment. Un dels directors d'aquesta corrent francesa, en Jean-Luc Godard, va definir la inventiva de la pel·lícula com "William Faulkner més Stravinsky", tot celebrant la seua originalitat, a la vegada que el considerava "el primer film sense cap referència cinematogràfica".

Entre les diferents innovacions de Resnais destaca l'ús de seqüències breus de flaixbac que s'interposen entre les escenes per a suggerir la idea de breus flaixos de memòria. Posteriorment, Resnais n'empraria de similars a L'année dernière à Marienbad.   

Comentari del film

Amor imposible en una ciudad fantasma

Hiroshima:

Ferides de guerra. La primera bomba nuclear que va cambiar el mon. Per a mi, el mes gran desastre tecnologic de la humanitat. El poder de la rao cientifica portat a l'extrem. Per l'altre banda la colaboració amb l'enemic, el monstre nazi . L'ambiguatat moral. Si es que l'amor es ambiguatat moral. La musica, el cami entre el passat i el present. Son reals els records d'ella?. 

Tracta el problema de la memoria i el temps. La memoria no es exacte. La ment es un laberint, un mont desconegut, un univers en si mateix, plena dels dimonis del passat, creats per nosaltres mateixos, per no coneixer la realitat que ens envolta.
Per altre banda, jo hi veig el proces de l'existancialisme de Camus o Sartre. Personatges que van viure la segona guerra mundial i volen fujir. Pesisime.

Xavier