PICKPOCKET

França, 1959. 76 minuts. Dir: Robert Bresson. Actors; Martin Lassalle Marika Green.

Michel és un jove que per la seva intel·ligència i astúcia bé podria treballar en el que volgués. Però alguna cosa en ell -potser una secreta arrogància que ho fa sentir-se superior a la resta- ho duu a tornar-se un carterista professional. És el seu pas per aquest món, un lloc de frecs, emocions ocultes i dits hàbils, el que el francès Robert Bresson (Un Condemnat a mort s'ha Escapat) registra en plànols gairebé sempre estàtics, amb diàlegs secs i una hipnótica narració en of de Michel que és l'antecessora directa de narracions com la de Taxi Driver i Apocalipsi Now. Pickpocket no és un conte moral. Més aviat és un relat (breu, atapeït, dens) sobre la moral,la gràcia i les dificultats de trobar el camí cap a la salvació.

____________________________________________________________________

Com tots els films de Bresson, Pickpocket és una peça radical, sobretot si tenim en compte el context històric en que es desenvolupa i la evolució estètica que les avantguardes cinematogràfiques dels nous cinemes estaven emergent a Europa. Amb aquest film, Bresson aconsegueix culminar el que molts cineastes buscaven des de l’inici de la modernitat amb el neorrealisme italià, i que inclòs avui dia s’intenta aconseguir: juxtaposar una historia realista, amb certs tons quotidian s, amb una estructura dramàtica que contingui idees metafísiques, dubtes existencialistes, etc… procurant anar més enllà de la simple anècdota. Aquest era el mode més eficaç de reivindicar una temàtica molt sovintejada en aquell període, que la podríem anomenar com la alliberació personal humana versus la inèrcia de la societat moderna, i que cineastes com Antonioni, Polanski o Bergman, també van voler reflexionar.

Pickpocket es troba al mig d’una hipotètica trilogia bressoniana formada per Un condenado a muerte se ha escapado (1956) i El proceso de Juana de arco (1965), en un moment on la seva filmografia ja començava a apuntar ben alt, sobretot a partir del seu segon llargmetratge Las damas del bosque de Bolonia (1945).

El film, basat en Crim i càstig de Fiodor Dostoyeski, ens narra la historia d’un jove de París als anys 50, que roba sense necessitat, tan sols per sentir-se important i que com succeïa amb Raskolnikov, acaba tractant els robatoris de carteres, bolsos, etc.. com un art. Tot i que al establir una forta amistat amb una noia que coneix al visitar la seva mare malalta, fan brotar altres habilitats del personatge per mantenir l’anonimat dels seus actes.

Per explicar aquesta historia, Bresson es deixa portar per la seva manera de veure l’art cinematogràfic, una mirada molt particular, que clarament situa les seves pel•lícules en l’espai que coneixem com cine d’autor. Una estètica de lo auster, de la renuncia d’elements escènics, de la sobrietat, de lo essencial i la depuració, sense utilitzar aquests elements d’una manera gratuïta o tan sols de sensació, sinó que tots aquests focalitzen directament cap a la complementació ambiental i dramàtica de la trama, ajudant a definir el perfil psicològic del personatge i a subratllar els moments més transcendentals en l’espectador. Com deia el mateix Bresson: “No s’han de fer imatges belles, sinó imatges necessàries”.

Aquest art de la renuncia passa també per l’elecció de decorats foscos, actors no professionals, certa fredor en els moviments dels personatges, neutralitat en el to dels diàlegs, el•lipsis temporals en els moments on la trama no avança (de forma que s’encadenen acció rera acció, i dóna la sensació al espectador que han passat moltes coses amb poc temps), la renuncia al maquillatge com a tret definitori del personatge i un vestuari senzill.

Tot i que sembla que actualment el cinema esta anant cap a altres direccions, contínuament ens trobem amb films que posseeixen molts elements de les pel•lícules de Bresson i casualment quan evoquen aquest estat de reminiscència el film es troba en bon estat. Així ha succeït amb Las horas del dia de Jaime Rosales, amb la major part del la extensa filmografia de Abbas Kiarostami, i sobretot (entre molts altres) amb el cinema dels germans Dardenne.

Així doncs, podem considerar Pickpocket com una peça continguda, amb personalitat pròpia i digne del més coherent llenguatge cinematogràfic. Tot una joia narrativa i visual que espero que aquest escrit serveixi perquè algú es doni el plaer de revisar-la.

Albert Pons Martinez

Robert Bresson a la viquipedia

Entrevista

Robert Bresson. Rigurosamente cinematográfico

Esperem elsvostres comentaris

Pickpoket: Poesia visual. Portes sempre obertes. Ell no somriu. Roba per rebelió personal. Esta enfadat amb la societat i amb ell mateix. No te posesions personals. Sentiment de culpa amb la mare, vergonya. Les escenes del metro son fascinants, un ritme poetic.
No hi cap personatge de la pel.licula que somrigui. pero els ulls de tots els personatges parlen, ho diuen tot. Els primers plans.
La última escena entra al cor com un llampec de llum. els ulls son la porta de l'anima.

Xavier.