OBRES MESTRES DE LA HISTÒRIA DEL CINEMA

PERROS DE PAJA

TÍTOL ORIGINAL: Straw Dogs: ANY: 1971; DURADA 113 m; PAIS: GB

DIRECTOR: Sam Peckinpah; GUIÓ:David Zelag Goodman & Sam Peckinpah (Novela: Gordon M. Williams); MÚSICA: Jerry Fielding; FOTOGRAFIA: John Coquillon; REPARTIMENT: Dustin Hoffman, Susan George, David Warner, Peter Vaughan, T.P. McKenna, Del Henney, Sally Thomsett, Peter Arne, Colin Welland

Sinopsi: Després d’instal·lar-se a Gran Bretanya fugint de la violència dels EUA, l’astrofísic David Sumner (Dustin Hoffman), un home que sempre evita les confrontacions, es veu obligat a utilitzar la violència per defensar a la seva dona i a la seva llar. Obra clau en la filmografia de Peckinpah, "Perros de paja" tracta sobre la violència de l’ésser humà basada en la novel·la "The Siege of Trencher's Farm", de Gordon M. Williams.

Ultraviolència, feixisme? – Representació d’una violència inherent a les societats humanes? Justificació de la violència quan un home es situat davant una situació extrema?

De tot això, de la representació de la violència en el cinema, especialment en el dels EUA, reflexionarem el proper dia de classe. I de quins recursos cinematogràfics fa us en Sam Peckinpah per reflectir aquesta atmosfera de violència? Fixeu-vos en el muntatge desorientat, en la dosificació de la intensitat i dels moments de clímax, que es van superant els uns als altres, de l’ús de l’slow motion (la càmera lenta). El resultat és una pel·lícula formalment desequilibrada d’incerta moralitat. O no?

Sam Peckinpah reconeix la influència d’aquesta frase del filòsof xinés Lao-Tse:

“Ni el cielo ni la tierra muestran benevolencia: tratan a las cosas del mundo como si fueran perros de paja. Tampoco el sabio es benevolente; trata a las personas como si fueran perros de paja”

Lector de les obres de Robert Ardrey com “African Genesis”; The territorial imperative” o “The sotial contract”, aquestes lectures són el punt de partida d’una interpretació antropològica de l’home que intenta explicar el costat violent de la natura humana. Com per exemple, l’instint basat en la protecció del seu territori i de la seva lar davant una invasió. “L’home és violent per natura i ha d’aprendre a viure amb això i controlar-ho si vol sobreviure.”

En aquest sentit us convido a analitzar l’última frase del film, que conviu amb l’ambigüitat general del relat.

Criticada negativament a la seva estrena, l’aparició d’un l’article de Charles Barr a la revista Screen titulat “Perros de paja, La naranja mecánica y la crítica” va situar en un altre òrbita aquesta obra de S.Peckinpah.

Robert Ardrey, després de llegir una entrevista a Sam a Playboy li va escriure una carta:

“Siento no poder hacer ningún comentario significativo sobre la entrevista de Peckinpah, porque no he visto ninguna de sus películas. Sí que he sentido curiosidad por ellas, pero al vivir en el extranjero, tengo pocas oportunidades de verlas a no ser en su versión doblada, lo cual detesto.

Sí que hay un punto importante en el que le apoyo firmemente: hasta que tengamos el valor de apreciar la realidad humana en su totalidad, tenemos pocas posibilidades de mejorar la condición humana. Esta ha sido la idea que ha servido como inspiración para la totalidad de mi obra, una idea que, por lo que se, no ha calado muy hondo entre los editores de “Playboy”. Una parte de esa realidad humana consiste en nuestra propensión a la violencia, algo que aparece en toda la historia de la humanidad, desde los muros de Jericó hace 9000 años hasta el periódico de hoy. Confío en un futuro en el que el hombre acepte el conflicto que existe en cada corazón. No confío para nada en un futuro dominado por aquellos que son tan sentimentales o tan cobardes, tan lobotomizados o tan marcados por el dogma ideológico que no tienen otro recurso que el grito sin sentido de “fascista” cuando se les mencionan verdades incómodas. Puede que Peckinpah exagere, pero también lo hacía Eugene O’Neil. También yo lo hago a veces cuando tengo que defender lo que me parece que es la verdad. Porque esa exageración sería un error sino nos enfrentásemos a la gruesa coraza de la sofistería contemporánea”

Extret de Sam Peckinpah. Vida salvaje. GARNER SIMMONS. TB Editores. Madrid 2007

JL

Els vostres comentaris:

¿Perros de paja o el ser humano es violento por naturaleza?. A través de la historia de la humanidad se confirma que uno de los componentes de la naturaleza del hombre es la violencia. Yo opino todo lo contrario aunque a veces parezca una utopía. Hay muchos tipos de violencia. En la pelicula resalta la violencia fisica como la mental. Desde hace mucho tiempo que dudo de todo lo que nos intentan inculcar los medios de comunicación. he estudiado la guerra desde todos los puntos de vista. Y sigo opinando que vivimos en el siglo del hombre pasivo. Con voluntad y coraje se puede conseguir cambiar lo inevitable:

es decir que nos autoengañamos cuando pensamos que nada se puede cambiar. Somos lo que pensamos y con nuestros pensamientos creamos el mundo que nos rodea como dijo Buda. Nuestra mente crea el sufrimiento y crea la felicidad. Vivimos en un mundo estresante y global donde el cambio solo se puede dar a nivel personal. No creo en la viloencia ni en las guerras. Pero si, la humanidad empezó cazando y esa violencia inicial se convirtió en habito pero los habitos son pensamientos y se pueden cambiar creando nuevos habitos.

Solo pensar en el siglo XX y me entran escalofrios.
En definitiva: el ser humano no es violento, ni las guerras inevitables.

Xavier

_________________________________________

L'home és violent per naturalesa, malgrat anys d'evolució i d'emmascarament amb l'educació i la repressió. Em va cridar l'atenció el fet que al principi de la pel·lïcula, el nord-americà apareix com el suposadament civilitzat, racional i calmat, i els britànics apareixen com a vertaders salvatges. Un dels homes del poble pressuposa que pel fet de ser nord-americà haurà vist assassinats reals, i si no recordo malament, ell contesta que només els ha vist a la televisió.

 
Però al llarg de la pel·lícula anem veient com el personatge del Dustin Hoffman es va transformant fins que en les escenes finals es veu obligat a lluitar per la seva supervivència. 
 

Jo intrepreto el final de la pel·lícula, arran de la frase del protagonista i del seu somriure final, que ell realment es sent orgullós del que ha fet perquè ha sobreviscut. Al principi sembla que la defensa de l'innocent és el que motiva la seva actuació no voler-lo lliurar als homes del poble, però crec que l'enfrontament es converteix en una defensa de la propietat ( el seu castell) , defensa del seu honor de mascle ferit, i al final la defensa de la seva pròpia vida. Crec que diu que no vol tornar a aquella casa perquè ja no hi ha res que el retingui. Abandona la dona perquè en aquesta transformació ella no és com ell i ja no l'interessa seguir al seu costat. Com en una pel·lícula típicament del gènere de western, marxa amb el que ha volgut salvar amb el cap ben alt i amb la sensació d'haver fet justícia. 

M. Pilar

_______________________________________________

És una pel.licula que no deixa indiferent. De fet la vaig veure al cinema fa uns 30 anys, i el record no era massa exacta. Efectivament, segons el meu parer, es tracta d'un anàlisi de la violència quan a una persona se la situa davant d'una situació molt extrema, moment en que surt "l'instint animal d'autoprotecció i protecció dels seus". M'he enrecordat, a efectes de paralelismes, de la recent polèmica d l'osa Harbala (o quelcom així) i un caçador de la Vall d'Aran. Molt probablement (si ens atenem als antecedents), l'ossa es veuria en perill i va ser quan va atacar.

Crec que és una pel.licula que no pot deixar indiferent per la seva tensionalitat, (saps que en qualsevol moment pot passar-ne alguna), la paciència del protagonista (home tranquil, que busca la pau...) es va acabant. Ajuda molt, segons el meu entendre, els aspectes cinematogràfics; penso que alguns dels primers plans enfatitzen encara més aquesta càrrega humana de la violència, estan molt bé.

Crec que el comentari final, que pot donar lloc a diverses interpretacions, es la pròpia reflexió del
protagonista de no entendre com pot haver arribat a aquest extrem, es fa creus de la societat, del món on viu, de la falta de solidaritat (també de la seva dona al no voler defendre al necessitat...).

En fi, pel.licula "durilla" però que em va fer reflexionar.

Salutacions

Enric Longaron