OBRES MESTRES DE LA HISTÒRIA DEL CINEMA

BLUE VELVET (TERCIOPELO AZUL)

Aquest dilluns 12 de febrer 07 veurem la per alguns considerada millor pel·lícula de 1986. Aquó podreu veure la seqüència de la cançó amb Isabella Rosselini



la plana de la peli

Les vostres crítiques:

Ester:

El que jo he vist a “Vellut blau” i a altres pelicules de David Lynch

Quan tenia 12 ó 13 anys al meu cole ens van portar a veure “L’home elefant” amb tota la classe. El lloc on vam anar era a un edifici molt antic a un carreró amagat aprop del mercat de Santa Caterina (una sala molt adient al que després seria la pelicula).

Vaig quedar molt impresionada i quan la recordo sempre és de la mateixa manera: que l’home elefant era la persona més gentil i amb l’ànima més bella de la pelicula.

Anys després vaig veure “Vellut blau”, però l’únic que em quedava fins dilluns passat era el record de foscor, fred i tristesa de l’apartament de la Isabella Rosselini.

Després vaig veure altres pelicules de David Lynch i també tinc records de la sèrie “Twin peacks”.

Fa uns mesos a la tele vaig veure “Una història verdadera”, una pelicula que tenia moltes ganes de veure. I vaig tornar a quedar molt impresionada.

Ara que he vist “Vellut blau” (no crec que el primer cop compti com a pelicula vista), és com si un cercle és tanques a la meva ment i pogués compendre una mica el que David Lynch ens vol comunicar ( encara que potser jo només he comprés el que a mí m’ha arribat d’ell i segur que altres persones han comprés altres coses que jo no he pogut veure).

I a mí el que em trasmet “Vellut blau” és que per molt que tinguis una bonica casa amb jardí i tanca de fusta blanca d’aquestes que ens ensenyen sempre a les pelicules americanes no estàs protegit de que res dolent et passi a la vida.

Crec recordar un moment de la pelicula que la Laura Dern diu que li sembla que “És com somiar despert”. I això em va fer pensar que potser la única manera de protegir-te de tots els perills és estan despert i alerta a tot el que passa al teu voltant com fa el Kyle MacLachlan, no fer veure que el mal i el dolor no existeixen o que es poden esquivar, perquè sèria com esquivar la pròpia vida i no és molt més terrorífica la irrealitat del bomber saludat al principi i al final de la pelicula?

Així que tinc tres protagonistes: L’home elefant i la seva bondat enfront tots els que li demostren una mica d’amor; l’home al final de la seva vida que decideix emprendre un viatge imposible per fer les paus amb el seu germà amb qui fa dècades que no es parla i tota la gent que l’ajuden durant el seu viatge rendits davant la veritat que hi ha en el seu propòsit. I per últim un noi jove que primer se sent atret per l’aventura i acaba fent-se un home gràcies a la compassió i l’amor que sent per dues dones.

A mi només se’m ocorre que David lynch ens diu que enfront del mal l’únic que funciona és la bondat i l’amor per més cursi que puguin sonar les paraules així escrites.

_____________________________________________________

Eva:

Per mi "Terciopelo Azul" reflexa la dependècia entre el bé i el mal entre la vida dels "bons" i dels "dolents". Al llarg de la pel-lícula la seves vides es creuen i es veu com la frontera entre ambdós mons és més aparent que real. En aquesta pel-lícula tothom depèn d' algú: el noi de la cantant, el malvat de la seva mare, la noia del protagonista, etc... de tal manera que al final, la frontera que els separava al final es dilueix.
_______________________________________________

Sandrine:

Blue Velvet. “Blue Velvet es un filme que se ama o se odia, te fascina o te repele, la ves 15 veces no no lo aguantas ni una”. Nuria Vidal. El Periodico.

Creo que este comentario se puede aplicar no solamente a Blue Velvet sino a todas las películas de David Lynch. Nunca deja a su público sin opinión, sin sentimiento. Mucha gente lo rechaza por hacer “películas que no se entienden“, “películas pretenciosas“, “películas raras“. Para mi entrar en el mundo de David Lynch es como soñar (o vivir este sueño), despegar de la realidad con una buena banda sonora de fondo.

Cada uno de los temas musicales de Blue Velvet parece llevarnos de una dimensión a otra: El tema aparentemente dulce de Blue Velvet (que inspiro a D. Lynch durante todo el proceso de creación de la película), la versión sensual y decadente que interpreta Isabelle Rosselini, el play-back escalofriante de Ben, los temas jazzy inquietantes de Angelo Balamenti (compositor fetiche de David Lynch que aparece detrás de Dorothy en el Slow club), las canciones líricas y inocentes de Julee Cruise (esta cantante aparece en 2 capítulos de Twin Peaks).

Tampoco podemos limitar el paisaje sonoro de Blue Velvet (y todas las otras películas de D. Lynch) a la música. Utiliza también muchos ruiditos que existen en nuestra vida cuotidiana y los amplia de tal modo que el espectador entre poco a poco en un universo onírico: El ruido de los insectos (una de las grandes obsesiones de Lynch), las cargas eléctricas que se oyen constantemente en casa de Dorothy, la sensación de sentirse en una fabrica. (¿De sueños?)

Si nos fijamos hasta podemos percibir las puertas a esta otra dimensión: La cortina azul de la introducción (y ¿porque azúl?), la cortina roja de la casa de Dorothy o del Club (y ¿porque roja?), las entrañas de la tierra, la oreja cortada (parecida a una caracola de mar.. ¿Que oiras si lo pones contra tu oreja?).

La sensación de sueño se hace aún mas fuerte con la peculiar referencia al tiempo en la película (un mundo situado entre los 50‘s y los 80‘s), sus personas histriónicos (que parecen creados desde una fantasía... pero ¿fantasía de quien?), el surrealismo de muchas escenas, el petirrojo mecánico del final de la película.

Para mi aceptar que estamos a punto de entrar en un universo situado entre el fantástico y el cuotidiano, lo bello y lo monstruoso, el día y la noche, lo romántico y lo perverso , el bien y el mal (etc.) es suficiente para disfrutar de esta película. No todo tiene que tener sentido. De hecho mucha gente se lo pasa bien escuchando canciones en un idioma que no conoce o busca sentidos a sus sueños los mas surreales, ¿no?

Acabare con una citación de D. Lynch: “No entiendo por qué el publico se espera que el arte tenga sentido cuando acepta que la vida no tiene“.

____________________________________________________

El comentari de la Lourdes

BLUE VELVET

— Una imatge: la escena inicial

Cel blau. La càmera baixa lentament fins a trobar una tanca blanca i polida, al peu de la qual creixen unes coloristes tulipes plantades ben simètricament. La càmera s’allunya i es veu mes àmpliament el tranquil jardí on un pacífic avi rega la gespa. Tot sembla perfecte!! I en un moment, sense saber com, tot s’espatlla, i l’home acaba greument ferit en una escena quasi surreal. La mala sort, -el mal potser?- ens acompanya, i pot aparèixer en qualsevol moment. Per si quedés cap dubte, en un tràveling d’aproximació a la gespa, travessem la catifa verda, penetrem a la terra i acabem submergits en un garbuix d’escarabats negres i fastigosos.

En poc menys d’un minut, hem anat del cel blau i net fins a les profunditats mes negres de la terra. I tot el que hem vist enmig era tant normal, com inquietant.

— Una qüestió: qui es mes perillós en Frank o la dolça Sandy ?

La malignitat del personatge que interpreta en Dennis Hooper, esfereeix. En Frank es dolent, dolent. Però va a les clares, i sempre queda l’esperança de que si no ets tant beneit i xafarder com en Jeoffrey, fins i tot el podries evitar. Però qui pot evitar la Sandy , tota cursi i innocent? Si, ella es perfecta, d’una perfecció irreal, com el jardí. Potser per aixo, m’envaeix una difusa sensació d’inquietud en veure l’escena final, tots atrapats en el somni de la anodina família feliç de classe mitjana.

Qui esta mes atrapat: el Jeoffrey encuriosit que es fot en mil merdes i que va de descobriment en descobriment, ni que sigui a costa d’anar de terror en terror? (Finalment, gaudeix de la passió de la Rossellini, que no esta malament!!) O be el Jeoffrey aparentment relaxat del final, en companyia de la supercursi i finalment consolidada novia?

Jo diria que el segon...

— Una cançó: blue velvet

Mil vegades repetida, en diferents tons i per personatges divers. No, no es el mateix sentir-la en la veu sensual de la Rossellini que en la astracanada versió del horrible personatge de la cara blanca. Però en tots els casos, ens submergeix en la melancolia, la tristor de la vida,... i ens l’enduem a casa sonant intermitentment en el nostre cervell.

____________________________________________________

El comentari de l'Ester

La fascinació patida és gran. Dos móns fascinants: el de les llampegants tulipes a la varana blanca i el d'en Frank i els seus amics que ens produeix repulsió. Jeffrey i Sandy, purs, barrejats i introduïts cada cop més en l'obscur món de l'apartament de Dorothy Vallens. Què passa en aquell apartament? On són els límits d'aquest Frank? A què juga? Perquè els té a tots acollonits? Són preguntes que es planteja Jeffrey i l'espectador, i , a la vegada, ens sentim seduits com ell, pel misteriós món de Dorothy. És un miracle com Lynch ens transporta a la cloaca i a sobre, ens atrapa. La música... sóns orgànics angoixants i esclaridors: l'espelma que s'apaga per una banda; el cor celestial que acompanya a Sandy en la seva declaració d'amor, per l'altra. Sóns i imatges a la seva disposició per tenir-nos a nosaltres disposats a la cadira.... misteri rere misteri.

A veure que s'entreveu dilluns. Fins aleshores.

__________________________________________________
Del Julio

BANDA SONORA I ANGOIXA EN LA PRIMERA SEQÜÈNCIA DE BLUE VELVET

El cel blau, sona la cançó Blue Velvet. Ara la sentim harmoniosament, orquestrada. Acompanyarà els fosos encadenats i tota la seqüència fins la immersió en la profunditat de la gespa. En un moviment de càmera descendent descobrim una tanca perfectament pintada i unes roses vermelles. Fos encadenat. Un cotxe de bombers amb un simpàtic bomber saluda a càmera (a nosaltres) a càmera lenta Un dàlmata l’acompanya. Elegant i pur. Fos encadenat a unes tulipes. Fos encadenat a uns nens que travessen el carrer mentre una voluntariosa senyora jubilada els ajuda a creuar. Fos encadenat a la casa de Jeffrey. Una gran casa americana amb el cotxe aparcat al costat. Tall. Pla General. Un home rega la gespa. Tall. Una dona pren cafè al sofà de l’interior de la casa. Tall. una pistola apareix a la TV. Tall. Pla americà de l’home regant. Sempre continua sonant la cançó. Tall. Pla de la màniga i la clau de l’aixeta. Un soroll d’aigua obturada trenca l’harmonia de la cançó. Tall. L’home estira la màniga. Tall. La màniga està enganxada i l’aigua no surt prou bé. Successió de plans cada vegada més curts. L’aixeta, la màniga, l’home. El soroll de l’aigua i la cançó. Tall. L’home pateix un atac. Tall. pla zenital. L’home es rebolca pel fang. Tall. L’aigua llençada cap a munt fa una figura de sortidor. Plàsticament perfecte. Tall. Pla general. L’home al terra, un gos intenta beure del sortidor mentre un nen molt petit s’acosta caminant amb dificultat. Tall. Pla americà del gos i l’home. Tall. Primer pla del gos. Ara a càmera lenta. El gos, excitat beu aigua de la màniga. Tall. Primer pla de la gespa. La cançó es va esmorteint i el so de l’aigua es va barrejant amb un remor sord que va pujant. En tres plans, la càmera mostra una ombra fosca i uns insectes que semblen lluitar entre ells. Ara el soroll es fa molt més fort. Primer pla dels insectes. Hi ha molts. Tall.

Welcom to Lumberton

L’angoixa en el cinema de Lynch té a veure amb els sons. Si l’aparent felicitat i perfecció de la vida americana queda mostrada per les flors, els bomber sempre disposat a ajudar o la senyora fent creuar als nens; la irrupció del soroll de l’aigua que pugna per sortir i no pot, descobreix a l’espectador la possibilitat de l’angoixa. Aquesta intromissió del soroll pugna amb la cançó en una batalla a mort. Aquest soroll, perfectament quotidià, introdueix la por dins la perfecció del món de l’Amèrica profunda. El pla en el que el gos, el nen i l’home comparteixen enquadrament posa en joc la innocència, la mort i la bestialitat, aspectes no aliens a la cinematografia lynchiana. L’increscendo del soroll dels insectes, que viuen sota la perfecta gespa, donen l’avís de que alguna cosa repugnant s’amaga sota l’aparent perfecció americana.
Welcom to Lynchland

____________________________________________________

De MªDolores

En los dos minutos iniciales ya te da idea de los dos mundos que retrata la pelicula. Uno bucolico,con el padre regando las plantas-accidente-mundo obscuro y putrefacto cuando enfoca el cesped.
Los constrastes entre ambos mundos, colores claros en las casas de la superficie, y poca luz y colores fuertes en los interiores que solo rechinan cuando se entrecruzan los dos mundos por la intervención del chico, el intruso.
La oreja impacta, y Isabela Rosellini está guapísima. Es una película claustrofóbica, pero que no puedes dejar de mirarla, aunque no pares de moverte en el asiento, no por las sesiones del masoquista, el no tiene remedio, si no por la comida de coco que le ha hecho a ella que sin ser masoquista se ha vuelto.

no me creo el final, o ¿ es una ironía?

__________________________________________________________________